Eric Storm: "Si Espanya hagués estat comunista... qui sap què hauria passat amb Catalunya"

El nacionalisme ultraconservador està en auge. Ho veiem ràpidament esmentant alguns noms: Trump, Orbán, Milei... És en aquest context que l’historiador Eric Storm (Països Baixos, 1966) publica Nacionalismos, una historia mundial (Crítica), un llibre que no se centra ni en un país ni en un continent, sinó que radiografia, com el seu nom indica, la història dels nacionalismes a escala mundial en un exhaustiu treball que permet dibuixar les similituds que hi ha entre regions i entendre per què avança mundialment. 

Li interessa el nacionalisme a partir de Don Quixot.

— Quan vaig estudiar els actes que es van fer el 1905, en el tercer centenari de la publicació, vaig pensar: "Mare meva, tot això per un llibre!" Espanya venia del desastre del 98, i em vaig començar a interessar pel nacionalisme.

El nacionalisme és una invenció moderna.

— Neix a l'època de les revolucions. La més clara és la Revolució Francesa. La sobirania ja no resideix en el rei, sinó en la nació, i la nació és una comunitat de ciutadans que han de ser tractats de la mateixa manera. És un model que s'expandeix ràpidament. I és més tard, al segle XIX, quan apareix un nacionalisme romàntic que defensa la idea que els pobles tenen la seva personalitat, llengua i cultura.

I això resulta molt útil.

— Serveix per cohesionar territoris dividits, i va ser important per exemple per a Itàlia o Alemanya. Però també dibuixa una imatge fictícia. Si l'estat nació és un conjunt de persones unides per la llengua i la cultura, per què hi ha 7.000 idiomes al món i només uns 200 estats?

Avui el nacionalisme està en auge.

— Hi ha dos tipus de nacionalisme. El que representa més la Revolució Francesa, d'un conjunt de ciutadans diferents amb els mateixos drets, i un altre que defensa la nació per llengua, cultura i fins i tot per arrels ètniques. És aquest segon el que està en auge.

Com ho explica?

— Ho abordo a l'últim capítol del llibre. Inicialment, havia començat amb la caiguda del Mur de Berlín, però veia que no funcionava. Perquè crec que la clau, el canvi decisiu, és l'elecció de Thatcher com a primera ministra del Regne Unit.

Per què?

— Va emergir el neoliberalisme a Europa, també hi va haver la Revolució Islàmica a l'Iran –que és un dels símbols de l'auge de les polítiques d'identitat connectades a una religió– i va canviar el que fins aquell moment havia estat el debat polític, que girava al voltant dels debats entre esquerra i dreta.

O sigui…

— La política parlava de com dividir la riquesa i organitzar l'economia del país. Però el neoliberalisme desplaça el debat i diu: l'economia l'hem de deixar a les forces dels mercats. I va quedar un camp molt gran per a les polítiques d'identitat i religió.

Per exemple?

— Amb l'elecció de Joan Pau II el 1978, guanyen protagonisme en el catolicisme debats sobre l'avortament i la família. Als Estats Units, el 1979 es funda Moral Majority, un grup evangelista que ha acabat sent molt important en la victòria de Donald Trump. El mateix a l'Índia amb l'hinduisme. Tot comença als 70.

Els moviments ultres d’avui se serveixen del “nacionalisme romàntic”?

— Sí, aquesta idea fictícia d'un grup cultural i lingüísticament homogeni. I els juga a favor el nacionalisme banal. Tot està nacionalitzat. Quan a les notícies parlen de governs, no cal que ens diguin que és el nostre, ja ho sabem. Els mapes tenen uns colors que ens separen. Però nacionalisme banal també són els Jocs Olímpics, els cotxes –distingim un cotxe japonès i un cotxe espanyol– o el menjar tradicional, que és un concepte que va sorgir també a finals del segle XIX. És, de fet, l'argument principal del llibre: el nacionalisme no és natural que existeixi des de sempre, però cada vegada envaeix més terrenys de la nostra vida.

Els mitjans parlen dels partits nacionalistes catalans i bascos. No és nacionalista Pedro Sánchez?

— Tots els partits són nacionalistes. La diferència avui és que uns defensen la nació com a “demos”, com a poble i posant el focus en la igualtat, i altres posant el focus en el fet ètnic, cultural, de vegades de manera excloent.

Afirma que els processos d'independència no depenen tant del suport intern com de la conjuntura internacional.

— Sí, s'ha estudiat amb big data com els estats nació independents han sorgit en diferents onades. Per exemple, la de les revolucions a l'Amèrica Llatina. Després a l'Europa de l'Est, després de la Primera Guerra Mundial, i la que es produeix després de la caiguda de la Unió Soviètica. És a dir, cal un context geopolític favorable per ser independent. Si Espanya hagués estat un país del bloc comunista… potser Catalunya hauria tingut la possibilitat de començar una nova etapa.

I en un moment com l'actual, li sembla que pugui ser plantejable que hi hagi més països?

— Fa 10 anys molts ho van pensar: Catalunya, Escòcia, els kurds, algunes regions a l'Àsia… Però el poder del més fort està començant a regnar en la geopolítica actual. Rússia ha atacat Ucraïna, la Xina està traient espai marítim a les Filipines, els Estats Units volen Panamà i Groenlàndia… Ara mateix ser un estat independent sense aliats forts no és gaire aconsellable.

Com veu el futur?

— Crec que estem en una nova era. No tinc clar quina és la data del canvi: si la crisi del 2007, la pandèmia o la nova elecció de Trump. Però s'ha obert la capsa de Pandora i tot aquell que és ultranacionalista i racista ja no ha de callar. Sembla que s'està acabant l'època en què els estats nació eren teòricament iguals i s'imposa la llei del més fort, amb les grans potències dividint el món en esferes d'influència. És com una nova era d’imperialisme.