L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'Estat és fort perquè fa servir la força. Catalunya és forta perquè és'

Demà són les eleccions, i hi ha dues maneres de mirar-se-les. Una, amb arguments físics, comptables.

Per exemple, el dèficit fiscal: el va comptar Montoro fa uns dies i li va sortir que la diferència entre el que paguem i rebem els catalans és de menys 16.500 milions d’euros. Recordin, aquesta quantitat equival a dos pressupostos de Sanitat anuals sencers. Quines polítiques socials pots fer si no pots disposar del teu esforç fiscal?

Un altre argument físic, comptable: totes les lleis del Parlament que el TC ha anul·lat: la llei de pobresa energètica n’és l’exemple més clar. Si no pots legislar ni per ajudar els que no poden pagar la calefacció, de què et serveix el Parlament?

O, és clar que per arguments físics, aquests:

2,3 milions de catalans van votar fa dos mesos i mig sota les agressions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, els agents de la qual estaven allotjats en un vaixell al port de Barcelona que va costar una fortuna. Les imatges van fer la volta al món. El govern espanyol va comportar-se com el govern de la metròpoli que envia les tropes a sufocar la rebel·lió de la colònia. I enrabiat, humiliat, només va saber mentir.

Hi ha altres arguments comptables, com aquest: Barcelona és la tercera millor ciutat d’Europa, després de Londres i París, i la vuitena del món, segons recull el primer rànquing de World’s Best Cities que elabora la consultora Resonance Consultancy analitzant 23 variables diferents. Rànquing mundial: Londres, Nova York, París, Moscou, Tòquio, Singapur, Dubai, Barcelona, San Francisco, Chicago i Madrid.

És clar que la dada comptable més immediata serà la de demà, el resultat electoral. Ahir vaig estar cobrint el míting final dels Comuns a Santa Coloma de Gramenet i vaig sentir Pablo Iglesias dient que l’únic projecte que té la monarquia per a Catalunya es diu Inés Arrimadas. Aquest matí, el diari monàrquic per excel·lència, l’‘Abc’, ho confirmava a portada.

Les eleccions de demà donaran un Parlament i el Parlament ens hauria de donar un govern. Però ja en parlarem demà a la nit, amb els resultats a la mà, de tot això. Perquè hi ha una altra manera de parlar d’aquestes eleccions, que més que física, és metafísica.

Avui he trobat dos articles en altres diaris que he volgut compartir amb vostès. A ‘El País’, un article de José María Lasalle –secretari d’Estat per la Societat de la Informació que va ser diputat del PP i es va casar amb la diputada socialista catalana Meritxell Batet– titulat “Consideració de Catalunya”, diu: “No ayuda la interpretación mayestática que se hace del artículo 155 com deidad recentralizadora”. És un article d’una persona del PP, conservadora i espanyola, i per això encara més interessant, d’algú que diu: o acceptem els catalans tal com són, una comunitat amb “extrema personalidad” i “enérgica consciencia de si mismos” (són cites de Julián Marías) o no ens en sortirem. I al final, citant Marías, diu: “los catalanes no se sienten españoles de la variedad catalana, sino directamente catalanes (·) una España en que Cataluña esté olvidada o disminuida no les parece suya”.

I l’altra manera l’he trobat a ‘La Vanguardia’, en un article de Gabriel Magalhaes, escriptor portuguès. És un hispanista, algú que coneix bé Castella i Catalunya, i que creu que Catalunya paga un preu alt per la seva construcció nacional, i que diu: “Fa pena que l’escenari hispànic no hagi concedit a Catalunya, els darrers anys, terreny per desenvolupar el seu sentit idealista. Al contrari, a l’arena espanyola s’ha animat el toro català perquè suri a l’arena”.

Els ho va dir Espriu: “Escolta Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures”. Els governs espanyols han construït un estat espanyol contrari al ser de Catalunya: contrari econòmicament i culturalment. De cap manera ens veuen com un igual, sinó com un apèndix. En el millor dels casos, han construït un estat de llibertat vigilada pel “ser” català. Per això tantes persones, definitivament desenganyades de provar-ho tot, han conclòs que només poden “ser” si viuen en un estat sobirà.

L’Estat és fort perquè fa servir la força. Catalunya és forta perquè és i vol continuar sent. Com més aviat acceptin aquesta realitat, més aviat farem profitós el resultat de les eleccions de demà.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.