L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Tan ufà i tan superb'

El primer que va dir que l’1 d’Octubre seria un dia que duraria anys no es va equivocar. Dura en la biografia de milions de catalans com un moment fonamental de la seva vida, i el seu impacte dura, encara avui, en la vida política diària. L'últim exemple, fa uns minuts en aquest plató: el president del grup parlamentari de Junts dient que el seu grup no vol “enviar l’1 d’Octubre a la paperera de la història”, com a resposta a la CUP, que vol fer un altre referèndum unilateral per pressionar el govern espanyol en la taula de diàleg. Potser a la paperera no hi és, però els efectes legals de l’1 d’Octubre estan desats en un calaix. Els efectes judicials no, i això ho tornarem a veure dilluns que ve, quan el president Puigdemont torni a Sardenya a declarar davant el jutge que ha de pronunciar-se sobre l'extradició que persegueix sense fortuna el jutge Llarena.

Mentrestant, és clar que ni tan sols la idea d’Espanya com un estat plurinacional té cabuda en la cultura política espanyola. És la doctrina al PP, que està de convenció: “Espanya és una nació, no set, ni quatre ni tres, ni disset. Una nació plural, però una. Ni és un estat plurinacional, ni és un estat multinivell ni, amb perdó, la mare que els va parir!”

Ja sé que no s’estranyen de sentir parlar així. En això, Aznar no s’ha mogut. És el mateix que es va abstenir en el referèndum de la Constitució perquè li semblava que "en lugar de concebir un plan serio y razonable de organización territorial de España, se ha montado una charlotada intolerable que ofende al buen sentido [...]".

Però ahir el to supremacista, perdonavides i filofranquista d’Aznar va arribar a noves cotes. Ahir van rebre el president de Mèxic i el papa Francesc: “Dos-cents anys de l’aniversari de la independència de Mèxic, enhorabona, i ara vostè em canvia totes les coses i diu que Espanya ha de demanar perdó. I vostè com es diu? Jo em dic Andrés Manuel López Obrador. Andrés pels asteques, Manuel per part dels maies, López és una barreja i Obrador de Santander. Home, és que si no haguessin passat algunes coses vostè no seria aquí ni es podria haver estat batejat ni haver-se produït l’evangelització d’Amèrica”. 

Si en deu estar, d’arnat i passat de moda, el pensament del personatge, i amarat de lectures juvenils sobre Isabel la Catòlica, que creu que un senyor, per dir-se López i parlar en castellà no pot criticar Espanya. Sobretot no li digueu que l’1 d'Octubre van votar un munt de López, Pérez i Gómez. I, després de burlar-se del president de Mèxic, posa al seu lloc el Papa, perquè la conquesta va portar a Amèrica la llengua i l’Evangeli, i el Papa és un desagraït quan reconeix els errors i el dolor que va causar la imposició de la Bíblia amb una espasa.

Certament, si ens posem a revisar la història d’acord amb els valors actuals, els mites fundacionals de molts països actuals no s'aguanten. Els Estats Units van declarar la independència afirmant que tots els homes han estat creats igual però encara van tenir esclaus durant 70 anys més. Espanya celebra la seva festa nacional el 12 d’Octubre i a Hispanoamèrica hi ha una consciència creixent sobre el cost d’unes conquestes a sang i foc, que és com es feien les conquestes. Però l’intel·ligent, el civilitzat, el convivencial, avui en dia, és admetre en alguna mesura que hi ha parts de la teva història que no et poden fer sentir orgullós i parlar-ne obertament i, si cal, fer-ne una declaració oficial fins a arribar a la petició de perdó, més que no pas aquesta actitud de dir que els americans són uns desagraïts. Actituds retratades al segle XVII amb dos adjectius que han fet fortuna: actituds ufanes i superbes.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.