L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Lliçó de llengües per a Casado'

Si la vida de qualsevol de nosaltres és plena de contradiccions, hi ha dies que la política representa l’apoteosi de les contradiccions.

Ahir van comparèixer al Congrés de Diputats els candidats a entrar de magistrats al Tribunal Constitucional. És un tràmit, per no dir-ne una comèdia, perquè els candidats estan pactats pel PP i el PSOE.

Però és que, a sobre, quan examinava un dels candidats del PP, un diputat del PSOE li diu: “La seva candidatura genera desconfiança”. I a continuació hi vota a favor. I els de Podem, que són al govern espanyol, també hi van votar a favor. ¿Com pots votar a favor d’un candidat que tu mateix dius que genera desconfiança?

En contrast amb aquesta irresponsabilitat, aquesta politiqueria barata i lamentable dels partits dinàstics repartint-se el poder per quotes sense mirar en tots els casos la qualificació professionals dels noms pactats, apareix una preocupació d’estat: com pagarem les pensions? Hi ha algú que no està pensat en demà sinó en la pròxima generació, que és el ministre de la Seguretat Social, José Luis Escrivá.

La proposta demana augmentar les cotitzacions de la Seguretat Social que apareixen a la nòmina en 0,5 punts durant 10 anys a partir del 2023. En concret, un treballador mileurista veuria incrementada la seva cotització uns 4 o 5 euros al mes. Els sindicats ho veuen, les patronals no. En tot cas, fer front a la despesa de les prestacions un cop es jubilin els baby boomers és una preocupació de la UE, perquè ja es veu que si no hi ha canvis en el sistema actual, abans de deu anys l’Estat no podrà pagar les pensions.

Encara que en el terreny de les contradiccions la gran paradoxa és aquests dies a Glasgow. Els líders polítics ens estan fent uns discursos apocalíptics que gairebé fer fan canviar de canal –perquè no és agradable sentir-te dir que ens encaminem cap a la nostra extinció–, i després els mateixos que ens ho adverteixen arriben a uns compromisos de mínims.

En certa manera, també li passa a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Avui és el seu dia a Glasgow, al costat de l’alcalde de Londres i l’alcaldessa de París, amb Barcelona com a model de ciutat que busca la seva sostenibilitat i on, alhora, l’aplicació pràctica de la seva filosofia sobre l’ús del cotxe privat internament o per entrar-hi està mantenint uns nivells de contaminació contradictoris.

I, finalment, parlant de contradiccions, els advertiments sobre el descens de l'ús social del català poden tenir un efecte contraindicat. En comptes d’esperonar-nos ens poden deprimir. Ho escriu avui Sebastià Alzamora: "Ens trobem que el castellà té un entorn que no atura de repetir que és una llengua plena de potencialitats i de futur, mentre que l’entorn del català es passa el dia repetint que és una llengua a punt de desaparèixer. Les dues coses són molt i molt discutibles, però la propaganda, positiva o negativa, acaba creant marcs mentals, i els marcs mentals determinen conductes i decisions, no sempre conscients. Hauríem de sospesar fins a quin punt la fúnebre insistència en la mort del català, lluny de tenir un efecte mobilitzador en els catalanoparlants, pot arribar a tenir justament l’efecte contrari".

I d’on arriba una alenada de sentit comú, rigor científic i autoritat indiscutible és d'aquest article d’El País. El firma l’acadèmic de la llengua espanyola José Antonio Pascual: “Diga lo que diga Pablo Casado, el «mallorquí», el «menorquí», el «eivissenc» y el «formenterer» son variedades dialectales del catalán. Sus palabras convierten un asunto terminológico en un conflicto lingüístico”. I ell mateix diu que és com si Casado digués que hi ha una llengua andalusa, una altra de canària i una altra de mexicana. I conclou: “No deja de ser aburrido tener que comentar algo que debería haber desaparecido del panorama”.

Gràcies, professor Pascual.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.