02/11/2021

El català es mor (i altres crides èpiques)

2 min

No estic gaire segur que acabi de funcionar l'equivalència –que alguns cerquen i forcen– entre l'emergència climàtica i l'emergència lingüística, plantejada en el sentit que, de la mateixa manera que cal apressar-se per evitar l'extinció del planeta, també cal que facem via per evitar la mort del català. D'entrada per un detall, i és que, en cas que el planeta passi per ull (no solem fer servir la locució “passar per ull”, que vol dir “esfondrar-se”), ja no serà necessari que ens preocupem pel català, ni per cap altra llengua.

Això a banda, no sembla que, com a apocalipsis més o menys imminents, una i altra (la del planeta o la del català) hagin de tenir el mateix efecte. L'amenaça de la fi del món, que aquests dies és proclamada amb entusiasme des de Glasgow per part dels mandataris mundials , resulta eficaç en la mesura que, tret que un sigui un trol, és fàcil comprendre que la pròpia sort va indissolublement lligada a la del planeta: si la naturalesa mor, també morirem tots i cadascun de nosaltres, i si no som nosaltres seran els nostres fills, etc. És un missatge que, sobretot, no deixa alternativa: no hi ha planeta B, com diuen els amants de les consignes. Ningú se'n pot declarar al marge, tret que negui la major i afirmi que el canvi climàtic no existeix (però aleshores ha d'assumir el descrèdit, guanyat i merescut, de ser titllat de negacionista i d'insolidari).

No passa el mateix amb la sort o la dissort del català, o de qualsevol altra llengua. Les llengües, com se sol dir, són vehicles, i els vehicles tenen una finalitat instrumental. Si els usuaris d'un vehicle es troben que no funciona, o que tot indica que aviat serà retirat de circulació, aleshores el que faran serà utilitzar un altre vehicle. La seva sort com a individus no va unida a la de la llengua que parlen: si aquesta llengua desapareix, hi són sempre a temps de fer-ne servir una altra. Sobretot si aquestes persones són bilingües, com ens succeeix a tots els catalanoparlants, i tenen a la seva disposició un altre vehicle que no tan sols no està avariat, sinó que funciona amb una potència fora mida, com s'encarreguen de repetir constantment els mitjans i els polítics del nacionalisme espanyol (el Pla Estratègic de l'Espanyol –anomenat, pel que es veu, El Español, valle de la lengua–, impulsat pel govern d'Espanya i vinculat als fons Next Generation, serà una allau de propaganda en favor del castellà com a llengua comuna que “serveix” per a tot).

Així doncs, ens trobem que el castellà té un entorn que no atura de repetir que és una llengua plena de potencialitats i de futur, mentre que l'entorn del català es passa el dia repetint que és una llengua a punt de desaparèixer. Les dues coses són molt i molt discutibles, però la propaganda, positiva o negativa, acaba creant marcs mentals, i els marcs mentals determinen conductes i decisions, no sempre conscients. Hauríem de sospesar fins a quin punt la fúnebre insistència en la mort del català, lluny de tenir un efecte mobilitzador en els catalanoparlants, pot arribar a tenir justament l'efecte contrari.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats