This browser does not support the video element.
Per més que al món estiguin passant fets greus, amb Trump convertint els Estats Units en un estat autoritari i portant el món a uns nivells de desestabilització inusuals, i amb el règim dels aiatol·làs de l’Iran vivint una revolta als carrers, ens hem d’ocupar del que ens passa de més a prop. I això continua i continuarà dient-se finançament. Sí, sona a cançó de l’enfadós, té elements de déjà-vu i som al cap del carrer: per al PSC i Esquerra és el millor acord possible perquè el concert o similar era impossible, per a Junts fa curt precisament perquè no és el concert, al PP (i a una part del PSOE, ara en parlarem) li sembla un escàndol que els diners de tots els espanyols el govern espanyol els decideix repartir amb els independentistes catalans (tant és, perquè quan el govern espanyol ho pactava amb CiU, que no era independentista, també era un escàndol).
De manera que sembla que tot està dit, però no. Avui expliquem la pressió a Junts perquè s'assegui a negociar millores al que ja s’ha pactat (Junts hi vol fer una esmena a la totalitat). Seria possible que Junts negociés millores? Possible sí, difícil també. Perquè els mateixos socialistes diuen que l’acord amb Esquerra està molt mesurat, per les línies vermelles dels socialistes. Per exemple, en el càlcul de la població ajustada no hi cabrà el cost de la vida, que a Catalunya és superior. O sigui que no sé quin marge podrien trobar.
La qüestió dels diners és tan sensible que és aquests dies que surt el primer corrent intern del PSOE contra Pedro Sánchez. Jordi Sevilla, que va ser ministre, encapçala un manifest per demanar un canvi de rumb polític al PSOE perquè quedi lliure “de la dictadura de les minories”. Sevilla és aquell que va dir que Catalunya no estava preparada per a un president xarnego, en temps de José Montilla. S’ho va haver de penjar amb patates i va acabar dient sobre Catalunya: "Està al segle XXI i ens ha donat un exemple que seguirem des del conjunt d'Espanya”.
En fi, la història del finançament ens la sabem de memòria: els canvis en el model els provoca Catalunya, amb un desgast enorme i només quan els governs espanyols necessiten els vots dels partits catalans. Estem així des de fa més de 330 anys, i és indigne per l’esforç fiscal que fem tots plegats. Les autonomies gestionen la sanitat i l'educació, i això val molts diners. A més de la policia, en el cas de Catalunya. I el sistema que ara tenim fa anys que està caducat. És un desastre.
I en aquest sentit, avui publiquem un article del professor i exconseller del ram Andreu Mas-Colell que afirma que ens convé acabar la legislatura amb un nou model de finançament, perquè quan entrin el PP i Vox pot haver-hi “un retrocés dràstic”. Per això, Mas-Colell demana a Junts que s'assegui a negociar, i ho fa en uns termes religiosos: “Prego perquè s’hagi previst un marge raonable per poder, amb la bona voluntat de les parts, arribar a un acord en què tots els potencials vots favorables se sentin reconeguts. Amén”.
El miracle que demana Mas-Colell hauria d’haver estat previ. Si com ara diu Junts, i com abans ha dit Esquerra, calia aprofitar la dependència que Sánchez té de tots dos, en una qüestió tan difícil com el finançament Esquerra i Junts haurien hagut d’anar alhora. Però ja sabem que això és impossible perquè cap dels dos partits ho vol. Doncs no ens estranyem dels resultats.
Bon dia.