L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'En la mort de Vargas Llosa'

Aquesta matinada, a quarts de tres, la família de Mario Vargas llosa ha informat que l'escriptor havia mort, als 89 anys, rodejat dels seus i en pau. 

Vargas Llosa va guanyar el premi Nobel de literatura, i la seva prolífica obra ha tingut milions de lectors a tot el món, però no n’estaríem parlant en una anàlisi política com aquesta si Vargas Llosa no hagués pres partit sobre l'estatus legal del català, primer, i sobre el Procés, després.

Vaig tenir ocasió de tractar-lo personalment en diverses ocasions, com a periodista, i en la curta distància sempre va ser cortès i interessant com solen ser els bons observadors dotats del do de la paraula. Guardava un gran record dels cinc anys que havia viscut a Barcelona, on va coincidir amb García Márquez, i així ho va expressar en el discurs de recepció del premi Nobel, dient que en aquell final del franquisme Barcelona era el lloc “on s’havia de ser”. En el mateix discurs deia que havia après l’habilitat estilística i l’estratègia narrativa llegint Joanot Martorell, al qual posava al costat de Cervantes, Dickens, Balzac, Tolstoi i Thomas Mann. Va citar dos catalans més, Carme Balcells i Carles Barral, com a persones que el van ajudar decisivament en la promoció de la seva carrera. Però, tot i el coneixement que tenia de la realitat catalana, i de tot el que va aprendre i rebre a Catalunya, el 2008 va firmar el Manifiesto por la lengua común, una mena d'“això del català se’ns n’ha anat de les mans”. Va simpatitzar amb Ciutadans i amb el PP, i arribats al Procés va afirmar que “una Catalunya independent seria un païset molt menor, molt marginal, governat per fanàtics”. 

Quina ironia. Si als anys 70 Barcelona era el lloc on s’havia de ser, si l’antifranquisme era aquí més viu que a Madrid, si la connexió amb França i les avantguardes europees era més fàcil des d’aquí, per què era sinó pel catalanisme, aleshores sinònim de llibertat i de desig de democràcia? Vargas Llosa va ser, doncs, ingrat amb Catalunya, bel·ligerantment ingrat, com vam poder veure a la manifestació del 8 d'octubre del 2017. Vargas Llosa va abraçar la trampa intel·lectual del nacionalisme espanyol, consistent en dir que els nacionalistes són els altres, que ells són patriotes. Quina diferència hi ha? El mateix Vargas Llosa ho va contestar en el seu discurs d'acceptació del Nobel, el 2010, amb una frase amb un joc de mans en què es veu el truc. Va dir:

“No s’ha de confondre el nacionalisme d’orelleres i el seu rebuig a l’altre, sempre llavor de violència, amb el patriotisme, sentiment sa i generós d’amor a la terra on un veié la llum, on visqueren els seus ancestres i es forjaren els primers somnis, paisatge familiar de geografies, éssers estimats i acudits que es converteixen en fites de la memòria i escuts contra la solitud. La pàtria no són les banderes ni els himnes, sinó un grapat de llocs i persones que poblen els nostres records i els tenyeixen de malenconia, la sensació càlida que, no importa on siguem, hi ha una llar a la qual podem tornar”. 

Qui no subscriuria paraules així? I aleshores, com es pot ignorar l’existència d’un nacionalisme espanyol agressiu, “llavor de violència”, armat amb un exèrcit, fins i tot? Com se li pot negar el concepte de patriotisme, expressat com ell l’expressa, a un català? Avui tot això ja és història. Se’n va un gran de la literatura que va prendre partit abraçant la causa més fàcil.

Bon dia.