This browser does not support the video element.
Les bones notícies cal celebrar-les, i per això comencem mencionant que aquesta matinada hem assistit a una doble fita històrica per a l'audiovisual català. Oriol Pla s'ha coronat a Nova York amb l'Emmy internacional a millor actor pel seu paper a Yo, adicto (Disney+). I l'altre premi català de la nit ha estat per a la directora rapitenca Joanna Pardos. S'ha endut l'Emmy al millor documental d'esports per #SeAcabó: diario de las campeonas (Netflix), que recull els testimonis de les jugadores de futbol per l’escàndol de Luis Rubiales al Mundial 2023.
Però avui a la pàgina política és notícia l’enquesta del CEO, que ja els vam avançar aquí fa uns dies que vindria com un terratrèmol demoscòpic: guanyaria el PSC, costaria molt formar qualsevol govern perquè els blocs més lògics no sumen prou, Aliança Catalana es dispararia en escons (fins als 19-20) i disputaria la tercera posició a Junts, perquè Junts baixaria dels 35 d’ara als 19-20. Aliança Catalana s'emportaria vots d’Esquerra i de Vox, però sobretot de Junts: 2 de cada 10 votants de Junts diuen que votaran Aliança, el 21%.
Com hem arribat fins aquí?
En part, es tracta d’un fenomen universal. Per començar, els grans corrents ideològics internacionals de la ultradreta antiimmigració han arribat a Catalunya i per partida doble, en la versió espanyola (Vox) i en la versió catalana (Aliança).
En segon lloc, els partits del sistema tenen dificultats per connectar amb un electorat empobrit i rodejat d’immigració a les escoles dels seus fills o als seus CAP.
Aquesta reacció antiimmigració, amb particularitats islamòfobes, és especialment clara a Catalunya, país que ha rebut més immigrants que ningú a Espanya.
El to i les propostes d’aquests partits suposen un trencament de les relacions socials perquè propugnen la malfiança amb els veïns. En certa forma, són partits per a perdedors de la globalització que accepten la derrota social perquè això els proporciona guanys electorals immediats.
Però, en el cas de Catalunya, Aliança Catalana s’ha convertit també (i aquest és un tret específic del nostre país) en una raó per viure políticament per a molts catalans que van sortir al carrer en l'època del Procés i el van viure emocionalment durant mesos. La frustració pel fracàs ha trobat refugi en la promesa d’un discurs suposadament ferm (en realitat, només és autoritari) d’algú que és percebut com una defensa.
La pujada espectacular d’Aliança (a les enquestes) afectaria tot el tauler polític català, però molt especialment Junts, que en tant que hereu del vot convergent seria una derrota molt significativa en termes polítics i socials. A Junts, i sobretot al seu líder, Carles Puigdemont, li correspon reaccionar. I reaccionar vol dir fer el contrari del que ha passat fins ara: perdre o bandejar gent significativa i concentrar-se en la gent més fidel. Només és una enquesta, però el resultat és tan dolent per a Junts que és més que una enquesta.Les primeres reaccions del partit, dient que el CEO sempre s’equivoca amb Junts interessadament i li fa pronòstics a la baixa, és una resposta pobra. Molts alcaldes de Junts poden dir (i diuen) a la direcció com estan les coses als carrers entre el seu electorat. I estan com diu l’enquesta. El primer pas per resoldre un problema és acceptar que existeix.
Bon dia.