L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sánchez converteix les catalanes en un plebiscit a la seva persona'

Dilluns, 29 d’abril del 2024. Pedro Sánchez, després d’haver-se aturat a reflexionar durant cinc dies, ha sortit a anunciar una decisió que abans ja havia anat a comunicar al rei. Ho ha fet llarg. S’ha fet esperar, gairebé desitjar. Ha afirmat que “aquesta degradació de la vida pública acabarà condemnant Espanya” i que “exigir resistència incondicional a les víctimes és una perversió". I s’ha preguntat, amb grandiloqüència si “volem això per a Espanya”. I llavors ha comunicat la seva decisió: “He decidit continuar, continuar amb més força, si és possible, al capdavant de la presidència del govern espanyol. Aquesta decisió no suposa un punt i seguit, és un punt i a part, els ho garanteixo. Per això assumeixo davant seu el meu compromís de treballar sense descans, amb fermesa i amb serenitat, per la regeneració pendent de la nostra democràcia i per l'avenç i la consolidació de drets i de llibertats”.

Sánchez es queda. Se sent fort. Ell i la seva dona creuen que els dolents no poden guanyar, per dir-ho així. Ara, no perdem de vista que per més tocat que hagi estat en el terreny personal, qualsevol decisió sobre la seva continuïtat era política. I que Sánchez acaba de convocar dos plebiscits consecutius, sobre ell i sobre l’amnistia. A Catalunya el dia 12 de maig i a Espanya el 9 de juny, a les europees. Acaba de donar al seu partit i al seu govern una raó per ser votat: la defensa de la democràcia. Amb emocionalitat, personalisme i evocant la convivència entre espanyols.

Sánchez ha segrestat durant uns dies el sentit de les eleccions catalanes i les marca profundament. Hi ha molt possible votant socialista capaç de votar PSC com a mostra de suport a Sánchez, sota la idea que és un suport a la democràcia. Ell mateix ho ha dit: “Mostrem al món com es defensa la democràcia”. 

La narrativa és rodona: un president progressista, un home enamorat, s’enfronta a la destrucció de l’adversari i a la ultradreta mediàtica. I agraeix al seu partit la mobilització. 

Sánchez ha actuat com si el fang només hagués caigut sobre d’ell i la seva dona. I tots sabem que no és veritat. El problema és que ara li ha tocat a ell. El fang fa temps que ho cobreix tot. ¿Parlem de Trias, de Rosell, dels joves d’Altsasu, dels presos polítics, dels exiliats? 

Suposo que estan al cas que aquesta matinada ha mort la mare del president Carles Puigdemont, i que com ja va passar amb el seu pare, el fill a l’exili no s’ha pogut acomiadar d’ella. El president ha explicat en una piulada que la mà d’una de les seves filles l'ha representat en aquest moment tan dolorós: “I d’alguna manera jo també hi era present”. Amb gent que ha anat a l’exili i a la presó, i a judici, per delictes que no han comès, què ens vol explicar Pedro Sánchez, a part de quin és el seu punt dèbil o el factor humà, diguin-ho com vulguin? 

El problema amb què Sánchez ha ensopegat ara és estructural i sistèmic. De com s’ataca un poder a l’ombra amb el qual el PSOE ha col·laborat decididament, d’això no n’ha dit res. 

Sánchez vol una gran victòria a Catalunya, apropiar-se de tota l'emocionalitat del vot que semblava que seria per a Puigdemont. Sánchez ha convertit les catalanes en un plebiscit.

Bon dia.