NEWSROOM

Comportaments condicionats

EN PSICOLOGIA HI HA un concepte anomenat normalcy bias que explica per què moltes persones queden paralitzades davant un fenomen natural extrem i són incapaces de reaccionar. Malgrat veure com s’acosta un huracà o un tsunami, minimitzen la magnitud de l’amenaça amb la creença subconscient que “Això a mi no em passarà” o “Si això no ha passat mai, no pot passar”. Es tracta d’un mecanisme mental que ens bloqueja i incapacita per veure la realitat. Si fem extensiva aquesta resposta d’incredulitat a altres àmbits, entenem per què tendim a voler ignorar la imminència de catàstrofes personals, econòmiques o polítiques amagant el cap sota l’ala, com ja es deia quan no existien els psicòlegs com a tals ni els neologismes en anglès.

Aquest concepte del biaix de la normalitat està relacionat amb un altre anomenat omission bias que juga un paper decisiu, per exemple, en l’àmbit legal. En els judicis amb jurat es constata que davant un mateix resultat (una mort, posem per cas) es tendeix a atribuir més culpa si la desgràcia s’ha produït per una acció que per una omissió. La conseqüència és la mateixa però, en general, penalitzem més la iniciativa que la inacció. Pressuposem més mala fe en l’acció que en l’omissió perquè l’omissió és més inconscient. Tots tenim alguna experiència d’haver pagat més cara una decisió que va generar un problema que no pas no haver fet res, encara que la nostra passivitat hagués generat un problema de la mateixa dimensió. Encara va més enllà, si es produeix la mort d’un pacient sotmès a un tractament convencional es considera un cas menys greu que si el pacient ha mort mentre se sotmetia a un tractament alternatiu. A la pràctica, estem morts igual però ho acceptem millor si la teràpia que ha fallat era normal.

Per això, per tots aquests biaixos cognitius, som molt cautelosos, fins i tot reticents, a arriscar-nos per intentar fer o canviar qualsevol cosa. Tanmateix, com més ens deixem dominar com a individus per aquestes forces immobilitzadores, més conservadora, atemorida i incapaç d’avançar es torna la nostra societat. La realitat és que l’acció provoca incerteses, però l’omissió pot tenir les mateixes conseqüències nefastes i, a més, això és segur, no fa història.

Més continguts de