Lourdes Olivé Bonet: “Les històries del llibre són familiars i utilitzo anècdotes que han passat a l’Espluga”

Lourdes Olivé Bonet va néixer a l’Espluga de Francolí el 1973, però ja fa anys que viu a Barcelona, on ha desenvolupat la seva carrera professional –amb estades en altres països– després de llicenciar-se en ciències econòmiques i empresarials i formar-se en coaching. La localitat de la Conca de Barberà i la seva família l’han inspirat per escriure la seva primera novel·la, El secret de l’Harmonia, publicada per La Musca.

De petita vostè ja escrivia.

— Això d’escriure em va venir per accident, perquè a l’escola, a l’Espluga de Francolí, sempre hem tingut tradició de concurs literari, amb els Premis Baldiri Reixach. T’obligaven a presentar-te i amb set o vuit anys vaig guanyar un tercer premi de poesia. I vaig pensar que seria escriptora. Somnis de nena. A casa escrivia poesies a mà i després les transcrivia amb la màquina d’escriure amb dos papers de carbó. Tenia una còpia per a l’editorial a la qual la publicaria. El meu pare m’explicava que al monestir de Poblet imprimien llibres i jo pensava que un dia aniria a Poblet, els ensenyaria les meves poesies i em farien un llibre.

Però el seu primer llibre l’ha publicat passats els cinquanta anys.

— Vaig escriure una quinzena de poesies durant uns tres anys, però en algun moment m'adono que no era prou bona, que no escrivia prou bé. Vaig deixar anar aquesta idea. Sempre he tingut l’anhel d’escriure, però també la por de fer-ho.

Aquest anhel es fa finalment realitat.

— Soc mare i una de les meves amigues que també ho és va començar a fer un curs de parentalitat afectiva, de creixement personal. A mi aquest tema no m’interessava gaire perquè sempre he estat una persona molt pràctica, però la meva amiga em va inscriure en aquest curs, que era per ajudar els teus fills amb una millor criança, però en el fons aquest curs ajudava a treballar l'autoestima. A les dones de la meva època ens van ensenyar molt a servir els altres, amb aquell missatge que no ets prou. En una de les sessions, la facilitadora em va proposar fer una regressió a la infància.

Què va passar?

— Vaig tancar els ulls, em vaig anar deixant guiar i vaig recordar les poesies i aquella nena que volia ser escriptora. I la resta de les dotze sessions que vam fer sempre començava amb “Quan començaràs a escriure el llibre?” Ho odiava perquè em confrontava amb mi mateixa. Potser sí que puc i no ho estic intentant? Això va sembrar una llavor i una amiga meva em va recomanar l’Ateneu Barcelonès i els seus cursos d’escriptura per aprendre’n. El curs de narrativa a què em vaig apuntar el 2021 acabava amb un projecte de novel·la. Això és més seriós que no semblava! Em vaig inspirar en una germana del meu avi, un monòleg interior, que vaig escriure tal com raja. A l’Escola d’Escriptura els va encantar i em van dir que estirés el fil. El meu objectiu a l’Ateneu era aprendre a escriure i no publicar una novel·la. Tothom allí tenia la seva novel·la al cap i jo tenia un projecte que per mi era una eina per aprendre a escriure. Feia el que podia, em divertia en el procés i quan parlaven de com es publica una novel·la, jo desconnectava. Tothom estava molt obsessionat en com publicar. Amb la meva novel·la volia descobrir el meu estil i ser autèntica, que costa molt aconseguir-ho.

D’on ve el títol d’El secret de l’Harmonia?

— Faria un espòiler si ho dic. Harmonia és una paraula que m’agrada molt. En aquest llibre hi ha uns valors com la pau, la llibertat, l’idealisme per un món millor, que tothom tingui accés a l’educació, la igualtat de les dones... Tot això amb harmonia seria fantàstic. A la novel·la hi ha conflictes familiars i l’harmonia també hi aniria molt bé. El secret té a veure amb la protagonista, que és una idealista i odia les mentides i té un sentit de la justícia molt gran des que és petita. La vida l’atrapa i haurà de viure amb un secret. Són aquelles incoherències de la vida.

Hi ha molt de vostè en la Camèlia, la protagonista?

— El llibre el dedico a la meva tieta, una germana del meu avi, que estava molt present a la meva vida quan vaig créixer. No sé si hi ha de mi, d’ella o de les dones de la meva família que tenen aquest caràcter lluitador i aquest sentit de la justícia. Crec que es barreja una mica tot: aquests ideals, aquestes converses que hi vaig tenir o les que no vaig tenir i m’he inventat. El “tu pots, tira endavant” i la igualtat de les dones sí que ho vaig treure d’ella.

On es desenvolupa la novel·la?

— Passa en un poble. No li he volgut posar l’Espluga, perquè m’hauria obligat a ser molt precisa amb els noms dels carrers i de les famílies i la gent començaria a pensar en cognoms. He intentat fer-la neutre, però m’he criat a l’Espluga i les meves històries són d’allí i la gent del poble hi trobarà llocs coneguts.

Com ha estat el procés de documentació?

— Per poder escriure necessitava sentir-me segura i aquesta seguretat l’he agafat del marc històric, de posar-me en aquella època. Moltes coses són històries familiars, però la resta ha estat molta documentació. Sobretot he utilitzat llibres antics i l’hemeroteca de La Vanguardia i lligava el que estava passant a la novel·la amb el que estava passant al món. Vaig trobar un llibre del meu oncle, Miquel Olivé Porté, que va liderar la mobilització dels jornalers a la Conca de Barberà. Allí vaig veure com van plantar cara al sistema.

La novel·la l’ha publicat amb una editorial de l’Espluga, La Musca.

— Quan tinc una oferta d’una altra editorial per publicar-la, truco a la llibreria del poble i els pregunto quants exemplars creuen que es podrien vendre a l’Espluga. I em diuen que si publico amb una editorial petita perquè no ho feia amb La Musca. Em van posar en contacte amb una de les seves responsables, la Marta Amigó, i vam quedar. Li vaig passar i li va agradar. I vaig pensar que podia ser un llibre quilòmetre zero. Les històries són molt familiars i utilitzo anècdotes que han passat al meu poble. L’he fet amb molt d'amor, aquesta novel·la. I vaig veure que La Musca també n’hi posaria.

Està preparant una segona novel·la, que diuen que és més difícil que la primera.

Jo també ho crec. Pensava que si havies escrit una novel·la ja eres escriptora, però no. Estic en el mateix punt que quan vaig començar, però ja no tinc aquell element de procrastinació que es diu Escola d’Escriptura. Tinc moltes coses al cap, històries molt boniques, diferents d'El secret de l’Harmonia, però fa por tornar-s’hi a posar.