MIQUEL MARIMON: “A Catalunya Ràdio em van donar feina per tres mesos i hi he estat 37 anys”

El reusenc Miquel Marimon s’ha prejubilat enguany com a tècnic de ràdio després de 45 anys en actiu, repartits en 8 a la SER i 37 a Catalunya Ràdio. Ara ha iniciat una nova etapa en un àmbit molt diferent: secretari particular de l’arquebisbe de Tarragona.

Com van ser els seus inicis a la ràdio?

Vaig començar periodisme a la Universitat Autònoma el curs 1975-1976, però llavors ja treballava a Ràdio Reus, encara que fos sense cobrar. Era l’època que hi havia moltes de les patums de la ràdio reusenca del moment, com un joveníssim Enric Tricaz, i Jordi Costa de director. Posava música, entrava en alguna emissora de Barcelona explicant les notícies de Reus. Allà em van dir que la meva veu no era per a la ràdio, però m’agradava molt i vaig decidir dedicar-me a la part tècnica per poder-hi continuar.

Com era aquella ràdio?

El vinil, el magnetòfon... Tot eren cintes, talls amb tisores. Era l’època de la ràdio artesana, de tota la vida, del Diario hablado de Radio Nacional de España, i tothom estava obligat a connectar-hi. Fins ben bé el 78 o el 79 la Cadena SER no comença a fer espais informatius propis.

El 1983 li arriba l’oportunitat de Catalunya Ràdio...

La busco una mica. Al director de la SER, Jordi Costa, el fitxen per muntar una ràdio pública catalana i li vaig dir que si em necessitava per a alguna cosa. Em va donar feina per tres mesos per ajudar-los a muntar el projecte i hi he estat 37 anys. Vaig entrar a finals de maig i el 20 de juny fèiem la primera emissió.

Com eren els inicis de Catalunya Ràdio?

Moltes hores i moltes ganes, malgrat que no sabies ben bé què estaves muntant. No era improvisació, però sí fer el que podíem amb el que teníem. Quan vaig arribar ens vam traslladar a l’edifici actual, a Diagonal 614, però allò eren despatxos d’una agència de publicitat i vam haver-los de transformar a poc a poc en estudis.

Quan torna cap a Tarragona?

Quan Catalunya Ràdio obre les delegacions territorials, els primers que va a buscar som els que ja som a la casa i som d’allà. En principi era per poc temps, però al final em vaig quedar a viure a Reus.

Com viu la diferència entre el món comunicatiu d’aquí i el de Barcelona?

Quan tornes, t’adones més que Barcelona és molt Barcelona. Els recursos al territori, com delegacions, corresponsals, centres territorials, només els aprofiten quan són notícies molt importants. Des de la crisi del 2008 hi ha hagut un replegament per optimitzar les despeses.

Quins moments més potents informativament recorda a Tarragona?

Pel que fa a desgràcies, des de l’atemptat d’Enpetrol a l’accident d’Iqoxe. Hi ha hagut accidents de vaixells, incendis forestals, però he viscut també el minitransvasament de l’Ebre, el gran conflicte a la Conca de Barberà amb el pla de residus, mocions de censura, visites del rei. Hi participes d’una manera privilegiada però alhora prou llunyana per fer-te una idea de com van les coses.

En aquest últim any ha viscut una situació tan excepcional com el covid-19.

És curiós: en el món de la comunicació hem viscut la incomunicació. Tot el que abans havíem de fer junts ho hem pogut fer d’una altra manera i no estàvem preparats. Personalment ho he viscut com un avenç: ¿veieu com encara hi ha coses per descobrir? N’aprendrem molt. L’inconvenient és que tanta tecnologia ens comunica més però no ens fa més amics i més coneguts. La relació serà menys humana i això em preocupa.

Des de fa uns mesos és secretari particular de l’arquebisbe de Tarragona.

Em jubilo anticipadament perquè tenia aquesta altra possibilitat. Hi ha una part de la meva vida que té a veure amb el fet de ser un cristià compromès, creient, practicant. I em va sortir aquesta possibilitat de col·laborar amb la meva Església. Ja havia estat en vuit o nou parròquies de l’Alt Camp, anant-hi el cap de setmana, fent-hi catequesi. I ara faig aquesta feina dins d’aquest context: el 1982 vaig decidir que el temps que no dedico a la feina i a la família el donaria a l’Església, fent de mossèn o de secretari particular.