Agraïment a l’Institut d’Aran: ‘Vivétz lo aranés’!
Des de l’Institut de Maçanet de la Selva us volem agrair molt sincerament la vostra acollida, tan cordial i amable.
Des del moment en què vam posar els peus en terra aranesa vam gaudir de cada una de les diferents activitats que ens vau oferir, però el millor d’aquells dos dies entre vosaltres va ser l’oportunitat que vam tenir de conèixer la vostra terra, la vostra cultura i, sobretot, la vostra llengua, totalment desconeguda per a nosaltres i que ara, en aquests temps convulsos, valorem més que mai.
Esperem que ben aviat puguem ser nosaltres els que puguem acollir-vos a casa nostra i mostrar-vos l’entorn del nostre poblet, Maçanet de la Selva, orgullós de tenir un castell, el de Torcafelló, situat damunt del turó de Sant Jordi, o la torre de Marata, un edifici fortificat i emmurallat de l’Edat Mitjana.
De la nostra estada entre vosaltres vam entendre que l’aranès, tot i ser llengua oficial a Catalunya, si perd el suport de la Generalitat, i de tots els catalans, té els dies comptats.
Cal que recordem que la mort d’una llengua és una pèrdua irreparable... com un paisatge que s’esborra. És per això que des de Maçanet de la Selva volem cridar ben fort: vivétz lo aranés!... i gràcies, Institut d’Aran, per tot!
ALUMNAT DE 3 r D’ESO A DE L’INS MAÇANET DE LA SELVA
Morir dignament o viure indignament?
Aquests dies s’ha reobert el debat sobre el dret a tenir una mort digna, amb la proposició de llei que pretén despenalitzar l’eutanàsia. Com sempre, el PP, que hi ha votat en contra, i Ciutadans, que s’ha abstingut, no s’hi mostren a favor perquè defensen el “dret a la vida”.
En el cas de les persones amb malalties terminals o que tenen un patiment permanent, aquest dret a la vida implica obligar-les a viure indignament. La resta de partits que volen tirar endavant la proposta de llei donen suport a les plataformes que vetllen pel dret a morir dignament.
El debat posa de manifest la importància d’escoltar i defensar els interessos de les persones, i tot i que ajudar una persona que està en una situació terminal a suïcidar-se pot semblar que atempta contra la seva vida, en realitat se l’està alliberant del seu patiment. Això ens porta a preguntar-nos: ¿preferim viure indignament o tenir una mort digna?
NATÀLIA RODRÍGUEZ
SABADELL
Desqualificacions
Crec que no m’equivoco si afirmo que dijous estàvem tots expectants per conèixer qui seria el famós pla D. Que l’escollit fos Quim Torra em va sorprendre, mai havia sentit el seu nom. Però jo no en sé gaire de política.
Tot i això, el que més em va impactar van ser les notificacions que vaig començar a rebre poc després al mòbil.
Menys de mitja hora van necessitar certs mitjans per indagar en el seu passat i titllar-lo de xenòfob. Semblava que el més important no era informar la gent sobre el perfil que tenia el candidat: qui era, quina era la seva trajectòria... Com a estudiant de periodisme, m’interessava molt saber-ho. Però no. Era més rellevant presentar tota una col·lecció de tuits (alguns escrits fa prop de sis anys), per desacreditar-lo.
Sense haver tingut temps d’aparèixer als mitjans ni de fer cap declaració, alguns d’ells ja l’havien posat a la llista negra. I ells no haurien de jutjar. Em pregunto a quins extrems arribarà el periodisme. ¿És això el que volen oferir a la gent realment?
PAULA SOLÉ
TORDERA
Escarni dels pensionistes
Que hi ha polítics que no tenen cap tipus de lligam amb el món real de la majoria dels ciutadans és un fet. Les paraules de la secretària d’estat de Comunicació, Carmen Martínez Castro, en són un exemple: “Venen ganes de fer-los una botifarra i dir-los: «Foteu-vos»”.
El més greu de tot plegat és que aquestes paraules les va dir davant de la queixa d’un grup de pensionistes que es manifestaven davant de Mariano Rajoy a Alacant.
Ha demanat perdó a qui s’hagi pogut sentir ofès, sense adonar-se, però, que ella és la primera que hauria de veure que no és compatible una feina de servei com la que hauria d’estar fent amb aquest pensament que té.
La seva actitud de burla rient-se dels pensionistes que han de sortir al carrer per demanar unes pensions justes, la seva falta de compassió amb aquests pensionistes i excusar-se de tot plegat dient que feia un comentari humorístic en una conversa privada no la fan mereixedora de cap càrrec públic.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
