CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 29/01/2019

Discriminació racial al Waka Sabadell

Vuit amigues d’uns 19 anys fan cua durant una hora. Set poden entrar a la discoteca. A la vuitena, la meva filla, amb el DNI a la mà, el porter es limita a agafar-la per les espatlles sense mirar el seu DNI i l’aparta de l’entrada. Ella pregunta per què, ell contesta: “Yo no pongo las normas”. Les set amigues surten a preguntar què està passant. “¿Veis esta cola? Con suerte cuando se termine podrá entrar”. Les vuit marxen. Ella se sent afortunada quan una altra noia negra li diu que té sort, que els seus amics han entrat i l’han deixat a fora sola. El porter és tan intimidant que cap de les noies no pensa ni s’atreveix a demanar la normativa del local. No s’atreveixen a preguntar quins són els drets d’admissió, ni a demanar l’imprès per fer la queixa al moment. No pensen en trucar al SAID (Servei d’Atenció i Denúncia), ni a trucar als Mossos.

M’ho explica, m’indigno, m’enfado. Em pregunto quin tipus de persona pot fer aquest tipus de feina. Anem a la web de SOS Racisme. Allà es defineix el racisme com un atac als drets humans, a la justícia i a la dignitat. És incompatible amb la democràcia real i va molt més enllà d’una col·lecció d’estereotips i prejudicis socialment normalitzats. El racisme és un sistema d’opressió institucional que travessa la quotidianitat de les persones que el pateixen.

M’informo i parlo amb el servei d’atenció a les víctimes de la Policia Municipal de Sabadell i una representant de l’oficina de drets civils de l’Ajuntament de Sabadell. Per desgràcia el delicte d’odi abunda i m’assabento de més casos similars al que està passant al Waka: ja sigui pel seu origen ètnic o nacional, pel color de la pell, per creences religioses... Hi ha un mur que fa que no se’ls permeti l’entrada.

Finalment m’adreço a SOS Racisme i em pregunto de quina manera estem evolucionant que al segle XXI encara hem de lluitar per uns drets que ingènuament pensava que ja teníem adquirits.

ROSA SANS

CERDANYOLA DEL VALLÈS

Passarel·les

Cada vegada que veig per la televisió pública notícies sobre passarel·les de moda m’entristeixo. Em sembla molt greu que es faci publicitat de cossos de noies que són excessivament prims. Escric aquesta carta coincidint amb la Setmana de la Moda de Madrid i ho faig amb la mateixa indignació que em va provocar veure la passada desfilada Barcelona 080.

La valoració de la imatge corporal que fan els mitjans de comunicació té transcendència directa en la percepció de la imatge corporal de les teleespectadores. La insatisfacció amb el propi cos augmenta la probabilitat d’incorporar conductes de risc al voltant de l’alimentació i la pèrdua de pes.

És lamentable que la televisió pública doni corda a aquesta indústria nociva i gens útil si el que pretén és vestir la gent i no omplir els hospitals. Això és un altre atac directe a totes les adolescents víctimes d’aquesta societat malalta.

EVA RIFÀ ROVIRA

VIC

Quan parlàvem fluixet

Recordo que quan era jovenet la gent gran, quan havia de parlar de segons quin tema, abaixava el to de veu. Tothom tenia por, tenia molta por de tot, però especialment de parlar, no fos cas que algú els sentís dir alguna cosa que els pogués portar problemes. Això, que havíem cregut passat per sempre, després de vuitanta anys ho tornem a tenir aquí. Tenim el Govern a la presó o exiliat; tenim gent perseguida, processada, empresonada o exiliada per parlar, cantar o piular; la gent comença a tenir por de parlar de segons què, segons on i amb segons qui; hi ha psicosi amb els mòbils; tothom va amb compte d’escriure segons què a les xarxes. És trist i terrible.

AGUSTÍ VILELLA I GUASCH

CAMBRILS

Més continguts de