Els búnquers del Carmel
Els més joves no deuen saber el que era el Dipòsit per a la joventut de quinze anys de fa un temps. Era un lloc de concòrdia juvenil on els adolescents del barri del Carmel quedaven per deixar passar el temps i gaudir de les vistes panoràmiques que oferia la ciutat de Barcelona. Era una zona amagada per al gran públic, que només coneixia la gent del Carmel i molt poca gent fora del barri pujava expressament fins al Dipòsit.
Amb l’entrada de les guies especialitzades en viatges, el nom de Dipòsit s’ha perdut i ara el lloc tothom el coneix com els búnquers del Carmel. Els que hem viscut tota la nostra vida a la zona hem vist com el tipus de gent que hi puja ha canviat. És una pena que per culpa de la sobreexplotació turística que pateix la ciutat no ens quedi cap lloc petit al qual escapar-nos de la nostra rutina sense estar rodejats de guiris.
ÁLVARO OYARCE BÓRQUEZ
BARCELONA
Regular les cases d’apostes
Fa uns anys que les diferents cases d’apostes van començar a consolidar-se a Espanya, començant pel centre de ciutats importants i acabant per situar-se en els barris més obrers. Avui dia s’ha convertit en un problema real que necessita una resposta per part de l’Estat, ja que cada vegada són més joves els que van a aquests salons de joc i hi perden grans quantitats de diners, i això es torna una addicció en què es perd el control absolut de la situació.
Entre els problemes que podem trobar i que són un símptoma d’aquesta addicció tenim el fet d’apostar d’amagat, seguir apostant tot i haver perdut molts diners, sortir de la casa d’apostes i immediatament pensar en quan tornar-hi o ser incapaç de deixar-ho per molt que s’hagi intentat.
Aquest tipus de situacions en gent tan jove han de ser tractades com més aviat millor. En cas contrari, l’addicció pot empitjorar molt i convertir-se en una cosa crònica que afecti de manera directa la vida familiar i l’entorn personal més directe.
ÁLVARO PASTOR NIETO
PORT DE SAGUNT
El jutge Marchena
Sempre m’he imaginat un jutge com una persona amb unes qualitats humanes excepcionals. Jutjar congèneres és una tasca que no hauria de ser concedida a qualsevol persona perquè es tracta d’impartir justícia, no d’aplicar lleis de manera indiscriminada. El senyor Manuel Marchena i alguns companys seus com Pablo Llarena, Carlos Lesmes o Carmen Lamela estan demostrant estar als antípodes d’aquests principis, a jutjar per com han gestionat el cas del conflicte Catalunya-Espanya. La sobèrbia i la prepotència, com parlen i actuen, no té res a veure amb la justícia d’altres països que han intervingut en el conflicte i han resolt els casos de manera completament diferent. Les frases “ usted se calla cuando yo hablo ” o “ no me replique ” dirigides als testimonis o als advocats (i tallant el seu discurs quan el que diuen no li convé) o el rebuig de proves són fets que no estan a l’altura d’un funcionari, que està en aquest lloc pagat per la gent, i que té com a tasca servir els ciutadans i aclarir amb tots els mitjans possibles els casos.
D’altra banda, acusen d’organització criminal alguns dirigents dels mitjans de comunicació públics catalans. Com a precedent de com són les coses tenim el cas Rosell, a qui van tancar a la presó i després van declarar innocent. I no passa res. Potser és que no es pot esperar més ni d’aquesta justícia ni d’un jutge (Marchena) a qui el portaveu del PP al Senat va assenyalar com algú afí als seus interessos. El que està passant no és digne d’un país que vol ser democràtic.
ÀNGEL MARCO
SANT JUST
