Horari escolar en perill
La Fundació Bofill ha proposat un horari partit als centres d’ensenyament catalans. És a dir, es passaria de només fer horari de matí a fer classes de matí i tarda. Aquesta idea no té en compte els informes en què es manifesta que els conflictes a les aules de secundària es donen fonamentalment a la tarda. Després de dinar l’atenció de l’alumnat cau. Cal destacar que la Fundació Jaume Bofill, defensora de l’autonomia de centres, ara vulgui imposar un horari partit a tots els centres catalans. Tots ells, i sota la votada autonomia de centres, han pogut escollir quin horari els convenia més. Tornar a un horari de matí i tarda seria fer un pas enrere en les millores d’ensenyament.
Ara cal veure què hi diu el departament d’Educació, sabent que d’ençà de l’aplicació de l’horari intensiu de matí s’ha reduït el fracàs escolar -d’acord amb les seves dades-. Tot i saber això, la Fundació Jaume Bofill proposa que es facin activitats extraescolars a la tarda. La pregunta òbvia és qui pagarà totes aquestes sessions. Aquest detall fa de summa preocupació que l’antic horari partit, que abans s’aplicava a secundària, ara es vulgui aplicar de nou durant el pròxim curs. Sembla que la Bofill, i el seu afí departament d’Educació, tenen pressa per fer reformes a curt termini, però l’educació no es pot millorar amb mesures immediates. Els canvis sota la política d’innovacions semblen més una alteració del sistema educatiu que no pas una millora real en ensenyament. Avançar cap al futur no vol dir repetir els errors passats.
DAVID RABADÀ I VIVES
BARCELONA
El MNAC continuarà penjat a Montjuïc
La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va anunciar a la comissió de Cultura del Parlament (“coherent” amb el que ha heretat de Borràs, va dir) que vol dur a terme la vella idea -molt i molt controvertida- de l’illa dels museus, per tal d’aprofitar els pavellons de la Fira per ampliar el MNAC. Al llibre de Josep Pla Primera volada, el nostre gran prosista, conscient de l’endèmica marginació cultural de la nostra nació, escriu indignat: “El Museu de Barcelona està per instal·lar -vull dir per instal·lar en un lloc cèntric, com a tot arreu es troben aquesta classe d’establiments. ¿On, com, quan s’instal·larà?”.
Així doncs, el MNAC, que incontestablement és el primer museu d’art figuratiu del nostre país -tot i que hi han introduït els gargots i esoterismes abstractes, ai!-, continuarà marginat -penjat- a la muntanya de Montjuïc, com un qualsevol i intranscendent museu de províncies. Mentre les institucions públiques no assumeixin la seva responsabilitat -aplicant el sentit comú i d’estat indispensable per fer realitat aquestes coses- la paradoxal i increïble ubicació del MNAC tindrà el trist privilegi de ser el barret de rialles de la UE.
JORDI PAUSAS
PARÍS
La meva filla anava en aquell autobús
La meva filla anava en l’autobús accidentat a la Costa d’Ivori. Amb aquesta carta només vull donar les gràcies: als estaments oficials, molt especialment al cònsol a la Costa d’Ivori, per no separar-se de les noies en cap moment, estar a disposició incondicional i efectiva de les famílies i agilitzar tots els tràmits per al ràpid retorn de totes; a la direcció del Col·legi Canigó -Marga i Esther-, per traslladar-se sense vacil·lar al lloc del sinistre i tractar-les a totes amb afecte i calidesa de família; al Col·legi Major Bonaigua, pel seu sentit de la responsabilitat i la serenitat, la fortalesa i l’afecte que ens han transmès a tots els afectats en aquests dies tan durs. I a Teresa, gran i magnànima, el meu agraïment més sincer, convençuda com estic que en els seus últims moments va oferir la seva vida per les deu joves cooperants, perquè res greu els succeís, com així ha estat. Tenim per sempre una cicatriu al cor, elles especialment. Teresa, amb el seu testimoni, ja ens reconforta.
Mª JESÚS ESTEVE PARDO
BARCELONA
