L’engany del Brexit
El Brexit s’ha consumat. Els contraris a la Unió Europa han aconseguit el seu objectiu. Pero ho han fet enganyant els ciutadans britànics. Els van mentir descaradament abans d’un referèndum que van guanyar només amb un 52% de vots els partidaris de sortir de la UE. Tant l’actual primer ministre Boris Johnson com el fins ara eurodiputat Nigel Farage van ser dos dels principals impulsors del Brexit. Sense les vulgars mentides sobre economia, qüestions socials i immigració que molts britànics, sorprenentment, es van creure, segurament no haurien guanyat el referèndum. La democràcia és un sistema imperfecte i molts dels seus mecanismes s’han de millorar. Per exemple, com es poden penalitzar les mentides i falsedats que es puguin fer servir electoralment per guanyar votacions? Caldria revisar a fons les declaracions, programes i xifres que es fan servir en períodes electorals, per evitar fraus. El frau del referèndum del Brexit és el cas més extrem, clar i rellevant d’aquesta necessitat.
DIONÍS LÓPEZ
BARCELONA
George Steiner: un matís
Aquest important intel·lectual, mort el dia 3, escriu en la seva obra Els llibres que no he escrit (Arcàdia, Barcelona, 2008): “En cap moment de la meva vida he estat políticament actiu ni m’he afiliat a tal o tal altre partit […] Cap programa polític, cap moviment partidista ha tingut el meu suport […] Mai he votat en unes eleccions, ni locals ni nacionals […] La meva conducta, els meus escrits, els meus ensenyaments han estat els d’algú a qui Aristòtil hagués descrit com un idiota, l’home que es queda a casa”. I tot això, en defensa de la seva privacitat: “La qüestió està relacionada inquietantment amb la crítica de Wittgenstein del llenguatge privat ”.
Òbviament, les seves vivències van condicionar el seu pensament, que en aquesta qüestió en concret considero que afortunadament han estat superades. Com a exemple, el conflicte català, en el qual la majoria estem conscienciats amb la participació pública, segons les nostres possibilitats. Penso que aquesta actitud és molt més enriquidora i pragmàtica, perquè els abstencionistes i desmotivats no ajuden a solucionar els problemes.
AMADEU PALLISER CIFUENTES
BARCELONA
La calculadora del Tribunal de Comptes
Fa alguns anys, a classe, un alumne em va dir: “La calculadora s’ha equivocat”. Li vaig preguntar: “Qui és que prem la tecla?” Ell em va respondre: “Jo”. Li vaig dir: “Llavors: qui és que s’ha equivocat?” Lògicament, el tema va quedar perfectament aclarit. La calculadora fa el que se li diu, en conseqüència, qualsevol error que es pugui produir, intencionat o no, és humà.
Si en el seu moment -amb els comptes de la Generalitat intervinguts- Cristóbal Montoro va afirmar rotundament que no s’havia gastat ni un euro de l’erari en la jornada de l’1 d’Octubre, com és possible que el Tribunal de Comptes argumenti el contrari? Va mentir el ministre d’Hisenda en seu parlamentària? Quan aquest organisme gosa quantificar -al cèntim- el cost d’unes hipotètiques partides, se suposa que disposa d’informació contrastada. Per tant, la ciutadania té tot el dret a conèixer les fonts i les dades a partir de les quals s’exigeixen responsabilitats. Tanmateix, a falta de transparència, intueixo que es tracta d’un altre muntatge orientat a escanyar la caixa de solidaritat. Acoso y derribo de tot allò que sigui català, a qualsevol preu i sense escrúpols.
En qualsevol cas -sense dades fidedignes- si no es demostra el contrari, hom pot deduir que la calculadora del Tribunal de Comptes s’ha equivocat. Òbviament, l’alumne va admetre el seu error.
JAUME FARRÉS BOADA
OLESA DE MONTSERRAT
