Elogi als professionals de la sanitat pública
Com a usuària del sistema de salut pública sempre l’he defensat, alhora que també n’he criticat les mancances, degudes a la gestió dels governs i a les retallades pressupostàries. El dia 10 de març, quan l’alarma pel coronavirus es disparava, vaig haver d’anar a l’hospital perquè tinc un pare que està molt malalt. El moment de salut pública excepcional que vivim ha activat protocols mai vistos en les meves múltiples assistències als serveis d’urgències. No deixaré mai de reivindicar els drets dels pacients i acompanyants, sempre mal gestionats per les administracions, però no pas pel personal que hi treballa. Tot i que va ser un dia angoixant, va ser molt gratificant veure com els professionals sanitaris, des del personal de neteja, atenció a l’usuari, auxiliars de medicina, serveis del 061/112, metges i personal de seguretat, van evidenciar que la seva feina, no sempre compresa pels usuaris, és professional i excel·lent, tot i les males condicions en què han de treballar.
A l’Hospital Vall d’Hebron els treballadors fan una feina exemplar, i alhora són els que s’enduen les crítiques i el malestar dels usuaris. Agraïm-los infinitament la seva feina, sobretot en aquests dies tan durs que ens toquen viure. S’ho mereixen.
GEMMA TERAN PÉREZ
BARCELONA
Confinament i solidaritat
Vivim un moment complicat. I és imprescindible que ens comprometem individualment, que aportem el nostre granet de sorra per combatre aquesta crisi de salut pública i ens quedem a casa. La solidaritat és la millor arma per aconseguir que els nostres familiars, amics, companys de feina, veïns..., que les persones del nostre entorn, estiguin el millor possible. La solidaritat és el que ens farà guanyar la batalla al virus. Acompanyem-nos. Cuidem-nos. Pensem en els altres, en els dèbils, en les persones grans, en els fràgils. I sobretot acompanyem de forma molt especial, encara que sigui en la distància, aquells que conviuen amb la malaltia o a qui per desgràcia se’ls ha mort un ésser estimat. Ens en sortirem.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Vargas Llosa i el maltractament animal
El premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa es congratula a la seva columna de l’1 de març a El País del fet que el Tribunal Constitucional del Perú hagi rebutjat prohibir, com demanaven els “fanàtics animalistes”, els toros i les baralles de galls, perquè és tradició i “essencial en la seva cultura”. I en un discurs que no té res a envejar al de Vox, afegeix que darrere de tot això “hi ha el menyspreu per la llibertat”, perquè es pretén “domesticar el pensament i la lliure elecció dels ciutadans”.
Crec que el que és fanatisme és intentar justificar com a espectacle festiu la tortura d’un animal per buscar el propi divertiment. Els animals són éssers vius que pateixen i senten dolor. És ridícul argumentar que és tradició: a les places públiques de molts països, en nom de la tradició, s’ha justificat la mutilació de mans a lladregots o la cruel flagel·lació i lapidació de dones acusades d’adulteri. També em deixa perplex que defensi la tauromàquia amb l’argument de la “llibertat”, com si al toro o al gall els concedissin capacitat d’elecció a l’hora de ser torturats i finalment executats en enfrontaments desiguals.
Llevat que vulguem involucionar cap a una societat bàrbara, no és tolerable conviure amb la crueltat, la violència o la tortura. Vargas Llosa hauria d’entendre que un altre món sense salvatgisme, acarnissament i turment exercit gratuïtament cap a éssers indefensos és possible i desitjable, i que, amb tota seguretat, la diversió es troba molt allunyada del suplici.
MIGUEL FERNÁNDEZ-PALACIOS GORDON
MADRID
