Cartes a la Directora 3/10/2018

Menors migrants

La gran quantitat de menors migrants que arriben a Espanya, principalment a Andalusia i a Catalunya, és un tema molt trist, sobretot per la qüestió afectiva d’aquests menors, que sovint han d’abandonar la seva llar -i també els seus amics, la seva cultura i el seu país- empesos per la seva pròpia família. I el pitjor és que quan arriben aquí o en algun altre indret d’Europa no troben l’acolliment que somiaven.

Els governants estan prenent mesures d’urgència per habilitar espais on puguin dormir i estan oferint recursos econòmics per pal·liar la seva situació. Però convé que aquests plans d’urgència es facin realitat ben aviat. I sembla que la ciutadania, a més dels governants, podríem aportar alguna ajuda per atenuar el problema. Perquè, si governants i ciutadania no ajudem aquests menors moguts per un sentiment humanitari, podrien esdevenir pàries de la nostra societat: un veritable desgavell per a tots.

MARIA ÀNGELS MANÉN FOLCH

BARCELONA

Tenim por

Por de viatjar soles. Por d’anar massa maquillades, o de portar faldilla. Por de deixar que se’ns acostin massa, dels que ens criden pel carrer. Por d’aquells infinits i solitaris passadissos del metro. Por de caminar soles a altes hores de la matinada. El cor se’ns comença a accelerar i comencem a caminar més i més ràpid. Traiem les claus del bolso, com si ens haguessin d’ajudar. Obrim i tanquem la porta de cop i amb la màxima rapidesa possible. Ho has viscut mai? Nosaltres sí.

IRENE SALA MOYÁ

BARCELONA

El discurs del rei del 3-O

Felip V, després de la victòria de Barcelona l’any 1714, va manar que a totes les comunes de les cases s’hi posés la menció “cent” per mofar-se del Consell de Cent que ell mateix havia suspès mitjançant els Decrets de Nova Planta. Recordo que a l’àvia, quan li venien ganes de visitar aquella habitació de la casa que avui alguns anomenem la del senyor Roca, deia que se n’anava al número cent. Estic ben segur que l’àvia no coneixia el significat d’aquella frase, i si la feia servir era perquè l’havia sentida a casa. Però no totes les cases van seguir les instruccions del rei dit l’Animós, n’hi va haver que en lloc de dir que anaven al cent, deien que anaven a Can Felip.

Avui em ve a la memòria el discurs que el rei Felip VI va fer just fa un any en referència a la gravetat dels fets que estaven passant a Catalunya, sense fer cap menció a la repressió patida pel poble català, i no mostrant ni la mínima intenció d’invocar al diàleg. Va ser aleshores que, decebut davant del televisor, vaig constatar que aquell discurs convidava a visitar Can Felip.

XAVIER ARTISÓ I AGUADO

BARCELONA

‘La gent de l’escala’ i la dignitat política

He vist el magnífic i emotiu reportatge La gent de l’escala, emès per TV3 amb motiu del primer aniversari de l’1-O, en què, malauradament, queda ben palesa la violència del tot desproporcionada utilitzada per la policia davant d’un grup de persones assegudes pacíficament en una escala de l’IES Pau Claris de Barcelona.

Davant d’aquests fets tan lamentables, em resulta del tot inexplicable l’actitud de certs partits unionistes que no només es van negar a condemnar aquella desmesurada actuació policial, sinó que, fins i tot, van proposar condecorar els policies i guàrdies civils que hi van intervenir. Una cosa és que es critiqués i es denunciés la celebració del referèndum, i una altra de ben diferent acceptar i fins i tot premiar una actuació policial tan inacceptable com aquella, que va ocasionar més de 900 lesionats i ferits. Entre d’altres, el cas de Roger Español, el noi que va perdre un ull per l’impacte d’una pilota de goma.

JOSEP VILÀ BATLLE

OLESA DE MONTSERRAT