Cartes a la Directora 5/10/2018

Visca la sanitat catalana

Fa dos anys, de vacances, vaig patir un pneumotòrax espontani. El meu pulmó esquerre es va col·lapsar de tal manera que respirar amb normalitat es va convertir en un calvari durant les dues setmanes en què vaig estar ingressada. Ho vaig passar malament, sí, però haig de reconèixer que l’atenció mèdica que vaig rebre tenint en compte que era agost va ser excel·lent i rapidíssima, ja que fins i tot em van traslladar d’hospital per accelerar el procés de recuperació. Ara, després de dos anys sense cap recaiguda i d’innombrables visites de control, la metge m’ha donat l’alta definitiva. Per això, vull donar les gràcies de tot cor al personal sanitari de l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i al de l’Hospital Germans Trias per la dedicació, la professionalitat i l’esforç que ofereixen cada dia als malalts. Sou un exemple a seguir.

NATÀLIA MÖLLER RIBAS

ALELLA

Fora d’aquest món

A mitja tarda passo davant d’una església i hi entro. Ben poques se’n poden trobar amb la porta oberta entre setmana. Dins, no cal dir-ho, ningú. Sec en un dels bancs. Sento la música suau de fons. Miro les imatges. Penso. Inesperadament un turista entra i recorre lentament la nau del temple fins a sortir-ne.

És un espai tranquil. Lluny de tot un món consumista i amb el valor que tu li vulguis trobar, sigui religiós o no. És al teu abast. No està gens de moda. Però hi és.

EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

Calen els mòbils a l’escola? I tant que sí!

És fàcil denunciar que els nens fan un ús abusiu dels aparells digitals, especialment de les tauletes i els mòbils, i culpar-ne l’escola. Però no podem repartir culpes a tort i a dret. ¿Tenen raó els que critiquen l’escola per aquest motiu? Doncs no: de cap manera. Ni les addiccions ni la hiperestimulació sensorial ni tampoc la manca de concentració dels joves és culpa dels docents. És un fet que la tecnologia digital està present arreu: per tant, no es pot deixar de banda l’ensenyament. Als nostres centres docents els joves no es passen pas les classes mirant el mòbil. Si fem les coses bé, els vailets usen les eines disponibles amb seny i aprenen amb els recursos del segle XXI. De fet, en escoles i instituts se sol fer una gestió molt més madura, consistent i eficaç dels recursos digitals que no pas al carrer, als centres comercials i en força llars. El professorat fem més i ho fem millor del que molts creuen.

XAVIER SERRA

GIRONA

Posem el nom i ja farem la cosa

És el que fa l’Estat amb tot el que fa referència a Catalunya. Tumult, sedició, rebel·lió, fugits, malversació, cop d’estat, violència, odi, conflicte civil, comandos. Cada vegada que apareix un d’aquests mots tenim una reacció entre la sorpresa i el riure. Però, una vegada l’han llançat per primer cop, hi insisteixen sense defallir i les paraules s’acaben imposant sobre la realitat, al carrer, als mitjans, i fins i tot als informes policials i les resolucions judicials. Fins a extrems delirants, com el dels atacs a les furgonetes policials “amb avions de paper”. Les últimes expressions aparegudes són la de “conflicte civil” (¿quan tocarà dir “guerra”?) i la de “comandos”. De fet, el PP i Cs mai ja no es refereixen als CDR sense qualificar-los d’això, de “comandos”, i no passarà gaire temps sense que algun atestat policial o resolució judicial ho incorpori i els doni crèdit, encara que cap CDR hagi trencat mai un vidre. Fins i tot són capaços de capgirar el sentit del refranyer que diu que el nom no fa la cosa.

AGUSTÍ VILELLA I GUASCH

CAMBRILS