Arrimadas al Parlament
L’1 d’octubre la diputada Inés Arrimadas va esperar al Parlament que els manifestants arribessin fins a les portes per poder sortir demanant ser escortada per la perillositat del moment. En una intervenció en seu parlamentària, fa mofa dels presos amb un llenguatge tavernari dient que són a la garjola. Com a no nacionalista que és, s’embolcalla amb la rojigualda per afirmar els seus fantasiosos arguments. Assegura que la societat catalana està fracturada i diu al president Torra que molts catalans volen marxar. Té una bola de vidre?
Mourinho deia que a Barcelona es fa “teatre del bo”. És veritat. La senyora Arrimadas acabarà rebent un premi per les seves actuacions teatrals. No para de mostrar la seva incontinència verbal i de gesticular, actua com si preparés el tràiler que sortirà l’endemà als mitjans espanyolistes-unionistes. En lloc del premi Butacali podrien donar el premi Escó. Se l’ha ben guanyat!
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
Digueu-me malpensada
Totalment desafortunats els fets que es van produir al final de la manifestació en memòria de l’1-O. Només van servir per esbravar la ràbia acumulada durant tot aquest temps, per treure la impotència que sentim per tenir els nostres polítics presos i les nostres institucions segrestades, però, llevat de desfogar la frustració descarregant adrenalina, no van servir per a gaire més. Els manifestants sabien perfectament que no podrien entrar al Parlament i, si hi haguessin entrat, ¿què haurien fet?
Davant d’uns actes que mirats fredament semblen bastant il·lògics, he pensat què els podia haver provocat. Sempre que es convoca una manifestació, concentració o qualsevol altra activitat els convocants posen especial èmfasi en el caràcter eminentment pacífic que ha de tenir l’acte. Durant tot el dia hi va haver diverses accions que es poden considerar més o menys molestes però que no van provocar brots violents. Fins i tot el 29 de setembre, davant la provocadora manifestació de la policia, tot va acabar amb increpacions verbals i l’única violència física que hi va haver va ser la dels Mossos.
Tot el dia havia transcorregut amb tranquil·litat. La manifestació de la tarda va finalitzar davant del Parlament i els organitzadors la van donar per acabada, i els CDRs també van marxar, segons el testimoni dels Mossos... ¿Llavors a què responien aquells aldarulls?
Reflexionem: a qui beneficia la imatge d’un moviment independentista violent? Qui fa temps que busca la foto de disturbis ciutadans amb l’estelada de fons?
No costa gaire infiltrar-se a la manifestació embolicat amb la bandera, cridar consignes independentistes i després atiar els ànims de la gent, que ja estan prou caldejats. Esclar, van haver d’esperar al final, quan la gran majoria ja érem a casa.
No ho sé, potser són elucubracions meves. Digueu-me malpensada.
GEMMA CEREZO PUMARIEGA
BARCELONA
¿Parlar al transport públic?
Avui, camí cap a l’estació de Passeig de Gràcia, una dona ha pujat al tren i, en comptes de seguir el clàssic ritual de treure el telèfon mòbil i deixar perdre la mirada en la pantalla, ha decidit saludar i entaular una conversa amb un noi del seu costat.
Tothom ha aixecat la mirada, sorprès per aquella inesperada conversa que s’havia creat entre dos desconeguts, un fet que no fa pas tant era ben habitual. I jo em pregunto: en quin moment ens ha començat a semblar estrany que les persones parlin entre elles al transport públic en comptes d’estar absorts en els mòbils?
NAOMI MERCHAN
SANT CELONI
