Abans que sigui massa tard
Tot fa pensar que el Procés tal com fins ara s’entenia està agonitzant. L’espectacle dels darrers dies, amb els desacords de les forces independentistes, al Parlament i al carrer, dibuixen un escenari de manca d’estratègia i lluita retòrica entre partits per aconseguir que sigui l’altre el que firmi el certificat de defunció. Tan sols el càlcul electoral uneix uns i altres per intentar esperar les sentències i convocar unes noves eleccions per seguir allargant el tema.
Però la majoria de ciutadans de Catalunya ja sabem que la via unilateral ha fracassat. Avui tenim menys autogovern; ens falten mesures per aconseguir el canvi social que afronti els efectes de la crisi; les polítiques neoliberals dels governs de dretes a Madrid i Barcelona segueixen lluny de la discussió al Parlament, i la discussió de les prioritats polítiques s’ha substituït per la retòrica de les banderes, que ha introduït el germen de la divisió en la societat catalana.
És hora de canviar les prioritats i les aliances. Avui sabem que una gran majoria de la societat catalana (independentista o no) vol més autogovern. També sabem que una gran majoria vol solucions als problemes de la gent: habitatge, llistes d’espera, taxes universitàries... Solucions que no poden esperar més.
Sense que ningú renunciï als seus objectius, és el moment de pensar en un projecte que sumi les forces progressistes per sortir del carreró sense sortida on som ara abans que sigui massa tard.
JAUME ROVIRA
BARCELONA
Montserrat Caballé
No ens havíem pogut eixugar les llàgrimes per Aznavour que s’enllacen amb l’emoció de la pèrdua de la més gran entre les grans sopranos, i el cor dels amants del cant es torna a trasbalsar.
Una meravellosa veu com la de Montserrat Caballé no serà mai eclipsada pels clarobscurs de la seva vida. A la potència de la seva veu clara hi unia la sensibilitat dels pianissimo més delicats. A la passió hi sumava una exquisida preparació musical, i la seva humanitat acollia generosament les qualitats reservades als mites.
El millor que podem fer ara és retrobar-nos en un espai de silenci, tancar els ulls i posar-nos a escoltar les seves millors interpretacions; obrint la nostra ànima connectem amb el cosmos, on avui deu haver-hi una gran festa.
XAVIER OROZCO DELCLÒS
CARDEDEU
La T-Jove
Per poder anar cada dia a la universitat he d’agafar el transport públic. Això suposa desemborsar 105 euros cada tres mesos en una T-Jove. A més del cost econòmic que em suposa, hi ha el problema de la targeta en si, que és un tros de cartró i prou.
Fa unes setmanes, en passar la targeta per l’entrada d’una estació de metro em va donar error. Però això no és el pitjor: la màquina em va tornar la targeta trencada. Com que encara faltaven dos mesos perquè caduqués, vaig anar a demanar que me’n donessin una altra. La resposta del treballador va ser que havia de comprar-ne una de nova. Us podeu imaginar la meva cara? El que no aconsegueixo entendre és com una targeta que ha de durar tres mesos i s’utilitza diverses vegades al dia està feta amb un simple cartró que es rebrega només mirant-lo. Moltes ciutats europees compten amb targetes recarregables que són més còmodes i resistents, generen menys residus i donen menys problemes.
NAÍS FERNÁNDEZ
BARCELONA
