Una solidaritat esbiaixada?
Llegim declaracions de responsables polítics que es manifesten disposats a rebre refugiats afganesos amb els braços oberts. La pregunta és: com és que no fan el mateix amb les persones sense sostre que malviuen o sobreviuen als carrers de les nostres ciutats? Com és que, quan una persona surt de la presó sense suport familiar on aixoplugar-se, les administracions catalanes no fan res per ella i hi ha una demora de dos o tres mesos abans no aconsegueix una plaça en un alberg? Mentrestant, ha de viure al carrer i té moltes possibilitats de tornar a caure en l’alcohol o la droga. Com és que...? Podria continuar amb una llarga llista de solidaritats possibles, properes, necessàries i urgents.
Perquè no vull ni pensar -no, no, de cap manera- que l’ajuda internacional sigui, per als polítics, més profitosa des del punt de vista “publicitari” que l’ajuda “casolana”, la del nostre entorn, la que ens interpel·la cada dia perquè la vivim de prop, tot i que sovint apartem la mirada per no sentir-nos malament.
No pot ser, oi? No, no pot ser que sigui una solidaritat esbiaixada o, fins i tot, interessada, és a dir, no completament altruista. No ho hauria de ser.
IRENE MONFERRER
BARCELONA
Carrers pacificats
Parlant de l’alcaldessa de Barcelona, Sebastià Alzamora deia al seu article “Cuixart, Colau i els altres”: “Són interessants les seves idees sobre l’organització de l’espai públic”. No obstant, tant a la premsa com a les xarxes, es llegeixen pestes de l’urbanisme vial executat pel seu govern. Jo critico moltíssims aspectes de la política de l’Ajuntament, però aquest precisament no, si no fos per les pintades al carrer i els blocs grocs de formigó. El nou model de carrer pacificat que s’ha presentat em sembla assenyat, recorda el que s’ha implementat al voltant del mercat de Sant Antoni. Allà es pot apreciar el que diu la tinent d’alcalde, Janet Sanz: “Passarem del protagonisme de l’asfalt i els cotxes al protagonisme del verd i el vianant”.
Efectivament, tant als voltants del mercat com més enllà, es pot apreciar com els veïns gaudeixen de carrers pels quals passen molt pocs vehicles i on es pot seure tranquil·lament i gratuïtament sota l’ombra dels arbres. Per al model que es proposa, es veu que no hi haurà ni blocs de formigó ni pintades a l’asfalt. Així, doncs, endavant!
HENRY ETTINGHAUSEN
LA PERA
El català ha de seduir
Malauradament, sembla innegable que l’ús social del català està reculant perillosament en aquests últims anys i, de manera especialment greu i preocupant, entre els joves. Així es posa de manifest en l’última enquesta municipal de Barcelona, en què es constata que l’ús del català entre els joves barcelonins ha patit un descens de 7 punts respecte al 2015, de tal manera que a l’actualitat només el 28% dels joves barcelonins parlen el català de manera habitual. Un fet que permet parlar, ben bé, d’“emergència lingüística”. D’altra banda, en canvi, hi ha sectors on, sortosament, el català gaudeix d’una salut envejable, com per exemple el de la música en català, atesa la gran quantitat d’excel·lents grups i cantants que utilitzen aquesta llengua en les seves composicions. És per això que em pregunto per què no aprofitem l’enorme qualitat i varietat que tenen els autors de la música en català per intentar revertir aquesta greu situació i frenar així la reculada del seu ús social entre els joves.
Per salvar la llengua no són útils “imposicions” ni multes. Calen altres recursos educatius com, posem per cas, la música i el teatre per seduir els joves i contribuir a fer que no només aprenguin la llengua, sinó que, a més a més, l’estimin i la facin seva i ajudin d’aquesta manera a millorar el seu ús social.
JOSEP VILÀ BATLLE
OLESA DE MONTSERRAT
