Any sabater Pi

Ximpanzés amb cultura? Passeu i mireu

Als anys seixanta Jordi Sabater Pi es va adonar que la utilització d’eines era un tret dels ximpanzés que complia tots els requisits per considerar-se cultura

Jordi Sabater Pi va ser un científic entusiasta, interessat per molts àmbits del saber i amb un esperit de treball i una tenacitat formidables. Aquests trets, junt amb una curiositat insaciable, són darrere les nombroses aportacions científiques que va realitzar al llarg de la seva vida, tant en el camp de l’etologia i la primatologia com en els de l’etnologia i la zoologia.

Interrogat sobre quina creia que havia estat, entre tantes, la troballa de la qual se sentia més orgullós, no dubtava a respondre: haver aplicat el concepte d’àrea cultural a la utilització d’eines per part dels ximpanzés salvatges.

Cargando
No hay anuncios

Tot va començar l’any 1968, quan Sabater va trobar, mig enterrats a la base d’un termiter, uns bastons de mida regular, llisos, clarament modificats a partir de branques tallades o recollides. Sorprès, li va demanar al guia fang que l’acompanyava qui podria haver-los fet, perquè en aquella zona no hi vivien pigmeus ni altres pobladors humans. L’indígena li va treure importància i es va mostrar escèptic quan Sabater va suggerir que potser eren obra dels ximpanzés, molt abundants als boscos de les muntanyes d’Okorobikó. Al cap d’uns dies, en una zona propera, van aparèixer més bastons. Sabater els va recollir tots i va decidir que calia estudiar aquelles troballes a fons. Així que va començar a fer recorreguts sistemàtics per la selva fins que, el 26 de setembre d’aquell mateix any, va poder observar com un grup de ximpanzés manipulava els bastons, que havien fabricat allà mateix.

Aquesta descoberta el va dur a interessar-se per les troballes que havien fet altres científics sobre conductes instrumentals, com el descobriment de Jane Goodall, a principis dels anys 60, sobre la utilització de tiges, també per aconseguir tèrmits, per part dels ximpanzés de Gombe, a Tanzània. Recopilada la informació de la qual es disposava en el moment, Sabater es va adonar, en primer lloc, que en totes les comunitats de ximpanzés estudiades es produïen conductes relacionades amb la utilització d’objectes com a instruments i, en segon lloc, que les tècniques i les eines emprades eren diferents.

Cargando
No hay anuncios

Tiges, pedres i bastons

Aquesta va ser la base per proposar la teoria de les tres àrees culturals dels ximpanzés, que es va publicar a la revista Primates l’any 1974 i que Sabater desenvoluparia posteriorment en el llibre El chimpancé y los orígenes de la cultura. L’article va tenir molt de ressò, especialment perquè en aquell moment parlar de “cultura” en espècies no humanes era una aposta arriscada i controvertida.

Cargando
No hay anuncios

Les tres àrees culturals descrites per Sabater es caracteritzaven pel tipus principal d’instrument emprat: l’àrea cultural de les tiges, a l’Àfrica Oriental (Tanzània), l’àrea cultural dels bastons (al Sud del Camerun i a Guinea Equatorial) i l’àrea cultural de les pedres, a l’Àfrica Occidental (Costa d’Ivori, Libèria, Guinea i el Senegal). En la primera, els ximpanzés fan servir brins d’herba, tiges o fibres de lianes per aconseguir tèrmits. L’individu prepara l’instrument, mossegant-lo o trencant-lo perquè tingui la mida adequada, i després l’introdueix a l’interior dels orificis de ventilació dels termiters, procurant que no es trenqui i mantenint-lo a dins el temps suficient perquè els insectes s’hi enganxin. Després retira l’estri amb compte i recull els tèrmits amb la boca. En canvi, a l’àrea dels bastons, els ximpanzés preparen les branques trencant-les i traient-ne els branquillons fins a obtenir uns bastons rectes i resistents, que fan servir per remoure la terra de la base dels termiters i així abastar les galeries subterrànies i recollir els tèrmits amb els dits. També aprofiten la terra que s’hi enganxa i que té propietats medicinals. Finalment, a l’àrea de les pedres, els ximpanzés fan servir roques grosses com a encluses, on col·loquen les nous i els fruits durs que han arreplegat per colpejar-los tot seguit amb una pedra emprada com a martell.

Avui dia sabem que hi ha moltes més àrees culturals que les esmentades perquè, de fet, cada comunitat de ximpanzés té les seves pròpies tradicions, que han passat de generació en generació gràcies a l’aprenentatge social i a la capacitat d’innovació del primer ximpanzé que fa una descoberta. Els estudis a llarg termini realitzats a Uganda (Mahale i Budongo), Costa d’Ivori (Tai), Tanzània (Gombe i Mahale) i Guinea (Bossou) mostren un total d’unes 40 conductes culturals –no totes instrumentals–, que es van incrementant a mesura que s’estudien els ximpanzés d’altres zones de l’Àfrica.

Cargando
No hay anuncios

Una qüestió de descobriments

La gran contribució de Sabater a la ciència va ser adonar-se que la variabilitat observada en el comportament dels ximpanzés que vivien en àrees diferents no raïa només en factors de tipus ecològic. Així, per exemple, si els ximpanzés de Tanzània no empren pedres per trencar nous, no és perquè no hi hagi nous disponibles o no els interessi aquest recurs, sinó perquè no han descobert la tècnica i, per tant, fan servir maneres menys eficients i no instrumentals per aconseguir un objectiu similar, com intentar trencar-les amb les dents.

Cargando
No hay anuncios

Gràcies a l’aportació de Sabater, innovadora i valenta, es va continuar amb la cerca de conductes culturals en animals no humans, tant en ximpanzés com en altres espècies, unes investigacions i descobriments que han ajudat a definir la cultura de manera empírica i a entendre millor el paper rellevant de l’ús i fabricació d’instruments en els orígens biològics de la cultura humana.

A l’inici parlàvem de les qualitats com a científic de Jordi Sabater Pi, però ens en deixàvem una de molt important: la humilitat. Amb els seus estudis, va situar les conductes culturals humanes i no humanes dins del mateix contínuum biològic que agermana totes les espècies que tenim la sort de compartir la vida al planeta Terra. Com molt bé li agradava dir, cal ser humils perquè la cultura, que ens ha dut tan lluny, no és res més –si més no en els seus orígens– que un procés adaptatiu més.

Cargando
No hay anuncios

Montserrat Colell és investigadora especialista en etologia i primatologia de la Universitat de Barcelona