Per què la fam afecta la teva salut... i també la dels teus descendents

És sabut que el bon funcionament del nostre cos depèn de dos tipus de factors: els interns i els externs o, dit d’una altra manera, la genètica i l’entorn. La majoria de les malalties estan influïdes, en percentatges variables, pels dos components. Fins i tot la manera com envellim depèn tant del que heretem com del que fem.

Ho enumerem com si fossin dues coses diferents (nature vs. nurture, com diuen els anglosaxons) quan, de fet, estan més interrelacionades del que sembla. I el lligam principal que les uneix són els canvis epigenètics, una sèrie de modificacions químiques, reversibles, però de llarga durada, que s’afegeixen damunt l’ADN (epi- vol dir precisament a sobre) i n’alteren la informació que conté.

Molts factors ambientals tenen una incidència sobre l’epigenètica, igual com també l’afecten processos habituals del funcionament de l’organisme, més enllà dels gens amb els quals naixem. Així doncs, aquestes marques contenen molta informació, perquè són com un rastre que deixa el pas del temps en les nostres cèl·lules, com si fossin un rellotge o un diari. Per exemple, recentment hem vist com s’han utilitzat per mesurar l’edat biològica de Maria Branyas, la que va ser la dona més vella del món, i també per dissenyar un algoritme que pot predir la progressió d’un càncer, per citar dues recerques pioneres liderades per científics catalans.

Així doncs, els canvis epigenètics serien una mica com les arrugues i les cicatrius que ens apareixen a la cara amb els anys: una resposta a factors externs (i alguns d’interns) que expliquen una història a través d’una sèrie d’alteracions del material de base. Per això va ser sorprenent que, als anys 90 del segle passat, es descobrís que aquestes arrugues, que en principi es veien com una cosa personal i intransferible, es podien passar d’alguna manera als descendents.

Heretar les 'arrugues'

Els primers experiments que van confirmar aquest fenomen inesperat es van fer en animals de laboratori, sobretot amb estudis relacionats amb la dieta. Així és com es va veure que si uns ratolins seguien un règim ric en greixos, no tan sols tenien problemes de salut ells, sinó que les seves cries naixien amb trastorns metabòlics. Això suggereix que som el que mengem, com fa la dita popular, però hi hauríem d’afegir que també som el que han menjat els nostres pares.

Efectivament, l’impacte de l’alimentació en la salut d’una generació i la següent, a través de les marques epigenètiques adquirides i després heretades, també s’ha acabat veient en humans. Grans tragèdies, com la Segona Guerra Mundial o el Gran Salt Endavant xinès –durant el qual van morir de fam fins a 50 milions de persones–, han afectat també les següents generacions, començant pels que llavors estaven dins les panxes de les seves mares: s’ha vist que tenien més risc de desenvolupar trastorns mentals, com esquizofrènia o depressió, i també malalties cardiovasculars. Gràcies als canvis epigenètics adquirits durant aquest estrès, l’impacte va més enllà: els fills dels que han nascut durant un període de fam també pateixen més infeccions, com tuberculosi, i obesitat i diabetis.

Actuals situacions de fam extrema

Aquestes dades són especialment preocupants si considerem els llocs del planeta on, actualment, s’han declarat oficialment situacions de fam extrema. Gaza és del que se'n parla més, però altres territoris en guerra, com el Sudan o Mali, o políticament inestables, com Haití, estan passant per problemes similarment greus, que no tan sols afectaran els que els pateixen i sobrevisquin, sinó també els seus descendents. Una desena de països estan en risc d’acabar igual. Un altre motiu –per si en calien més– per lluitar contra els conflictes armats i assegurar una mínima protecció i benestar a totes les embarassades i els infants del món. Està en joc no tan sols la seva salut, sinó la de tots els que vindran després.

L’epigenètica ha experimentat un boom en les darreres dècades, a mesura que ens hem anat adonant de com és d’important per entendre els detalls de molts processos biològics. A principis de segle, apareixien uns pocs centenars d’articles cada any sobre el tema a les revistes especialitzades, mentre que en el darrer quinquenni s’ha passat a publicar-ne uns 15.000 anualment. Malgrat tot, encara ens queda molt per aprendre de com l’entorn ens altera el genoma sense realment canviar-ne l’essència.

Això sí: el coneixement que ja portem acumulat ens permet treure un parell de conclusions importants. Primera, que el que ens passa té un impacte en la nostra salut, però segons com també en la del nostre llinatge, perquè alguns canvis epigenètics es passen, cosa que ens hauria d’empènyer a ser més responsables amb els hàbits i les condicions de vida de tots els éssers humans. I segona, que, com hem assenyalat al principi, aquestes modificacions químiques no són permanents, la qual cosa vol dir que, amb els fàrmacs adequats, s’haurien de poder canviar. El potencial que hi ha aquí per prevenir i curar malalties (i esborrar l’herència negativa dels nostres pares) és immens.