Per què algunes mares tenen més nens que nenes?

Per què hi ha dones que només tenen nenes o només nens? Aquesta és una pregunta que molta gent es fa quan observa que algunes famílies amb tres o quatre criatures tenen totes el mateix sexe biològic. Hi ha algun factor genètic que ho determina? En el conjunt de les poblacions humanes, si no hi actua cap factor extern discriminatori –com ara selecció de sexe en néixer o guerres, entre d'altres–, la ràtio de sexe biològic masculí i femení és molt propera a 1:1. Certament, hi ha un petit increment en el percentatge de nens respecte a nenes entre els nounats, però al cap d’un any de vida, aquests percentatges són ja equivalents. El fet que els humans tinguem pocs descendents fa que sigui difícil analitzar si hi ha algun factor genètic que esbiaixa la proporció quan només estem mirant la progenitura d’una única parella. Amb dos o tres fills, estadísticament és difícil destriar l’acció de l’atzar respecte de l’acció d’algun factor genètic o ambiental, que ha de ser subtil.

En principi, tenint en compte la determinació del sexe biològic en l’espècie humana ­–determinada per la presència del gen SRY al cromosoma Y– sempre s’ha pensat que la probabilitat de tenir un fill o una filla era del 50%, ja que quan els mascles produeixen espermatozoides, la meitat porten un cromosoma X i l’altra meitat, un cromosoma Y. Però, la probabilitat de concebre un nen o una nena és realment com si llencéssim una moneda a l’aire? Un estudi del 2020 va estudiar la població sueca de persones nascudes a partir del 1932 que havien tingut descendència abans del 2014. L’anàlisi d’aquest conjunt de 3,5 milions d’individus, amb una progenitura de gairebé 4,8 milions de persones, va concloure que no hi havia senyals d’una desviació consistent en el sexe biològic de la descendència en diferents famílies.

Tot i que l’estudi es va fer amb un nombre de persones molt elevat, l’anàlisi no va fer diferències entre contribucions genètiques específicament per cada sexe de forma detallada i, a més, té una limitació conceptual, ja que l’anàlisi per demostrar l’existència de biaix genètic va assumir que si hi havia variants genètiques de predisposició per tenir només (o principalment) nens o només nenes, aquestes variants es transmetrien. Això voldria dir que hi hauria més probabilitat que els germans fills dels mateixos pares tinguessin descendents del mateix sexe, amb una herència gairebé mendeliana o de pocs gens, quan és molt probable que hi hagi una contribució de moltes variants genètiques de poc pes per separat, a la qual cal sumar la influència de factors ambientals poc determinats.

Dones predisposades a fills d'un únic sexe

Ara bé, un estudi recent amb dades d’una cohort de 58.000 dones que havien tingut més de dos fills entre 1956 i 2015 recollides per llevadores als Estats Units, fa una anàlisi una mica diferent, ja que intenta determinar la probabilitat que una mateixa mare tingui fills d’un únic sexe. Les dades d'aquest treball indicarien que sí que hi ha un component genètic en algunes dones que les predisposaria a tenir fills d’un únic sexe biològic, com si la moneda tirada a l’aire pesés lleugerament més d’una cara que de l’altra.

Un dels primers resultats que troben és que quan s'observen les dades de tots els naixements i se centren en les dones que només han tingut dos descendents, la ràtio nena:nen és gairebé d’1:1, el que tant pot indicar atzar com, molt probablement segons dades sociològiques, que moltes parelles prefereixen tenir una criatura de cada sexe, per la qual cosa, quan ja tenen el que abans es deia “la parelleta”, decideixen no tenir més descendència. En la reproducció humana, sobretot des que existeixen mètodes per regular la descendència, juga un paper molt important el desig i la projecció familiar: moltes parelles que tenen diversos descendents del mateix sexe biològic poden anar a cercar una nova criatura que sigui de l’altre sexe. Per evitar aquest efecte, els autors de l’estudi també analitzen les dades sense tenir en compte el sexe de l’última criatura, i la significació estadística incrementa. És a dir, que hi ha mares que tenen més fills i mares que tenen més filles de forma no atzarosa. Amb les seves dades, les mares que ja havien tingut tres nens prèviament tenien un 61% de probabilitat que el quart descendent fos també un nen, i en les mares que ja havien tingut tres nenes, la probabilitat de tenir-ne una quarta era del 58%, valors desviats clarament del 50% esperat.

Un altre resultat interessant, que indicaria l’acció de factors ambientals, és que les dones que tenien el primer fill sent majors de 28 anys tenien un 13% de probabilitat de tenir fills d’un únic sexe biològic respecte a mares més joves. En general, les mares més grans tenen cicles fol·liculars més curts i un pH vaginal més àcid, però mentre el cicle fol·licular curt afavoriria els espermatozoides amb un cromosoma Y (per tant, nen), el pH àcid afavoriria els espermatozoides amb un cromosoma X (nena). Cada dona major de 28 anys podria presentar diferent predisposició a aquests factors que potencialment contribuirien a aquest biaix, però encara són hipòtesis.

En conclusió, no sabem encara per què hi ha mares que tenen més fills que filles, tot i que estudis poblacionals demostren que hi ha mares amb una desviació estadísticament significativa de la ràtio 1:1. Tanmateix, el fet que actualment les parelles tenen un nombre molt baix de fills potser limitarà l’interès per la continuació d’estudis similars. A més, tot i que de moment a la Comunitat Europea només es permet la selecció de sexe de l’embrió per casos de malalties minoritàries greus lligades al cromosoma X, en altres països hi ha clíniques de reproducció assistida que ofereixen als pares triar el sexe biològic del futur descendent, per la qual cosa aquesta qüestió potser esdevindrà irrellevant.