El secret d’una vida llarga està, sobretot, als teus gens

Quan els pregunten als supercentenaris quin és el seu elixir per gaudir d’una llarga vida, hi ha qui al·lega que és tenir un propòsit vital, el famós ikigai dels japonesos; mentre que d’altres, més pragmàtics, asseguren que la recepta de la longevitat passa per un iogurt diari. Fins ara la ciència de l’envelliment havia apuntat que, per arribar a ser centenaris, el que calia era seguir un estil de vida saludable: alimentació sana, res de fumar i d’alcohol, exercici, descans, estrès a ratlla. Però, ara un nou treball publicat a Science posa per davant de tot això un altre factor, la nostra herència genètica.

Després d’escodrinyar les dades de més de 16.000 germans, el treball conclou que l’esperança de vida de cada un, almenys en països occidentals, depèn en un 55% dels gens que heretem dels nostres pares, i la resta, sí, de l’entorn i de l’estil de vida que portem. Aquest percentatge és molt més elevat del que fins ara es considerava, que era al voltant del 25%, i està en sintonia amb el que s’ha vist en altres espècies animals.

O sigui, que arribem a fer els 90 té molt a veure amb si els nostres pares i avis van arribar a aquesta edat i, també, és clar, de si ens hem cuidat i de l’entorn en què hem viscut. Les conclusions de l’estudi desmunten, en certa manera, la idea que fins ara havia predominat que portar un estil de vida saludable era la nostra assegurança de longevitat. I és que, segons conclou aquest nou treball, per molt que portem la vida més saludable del món, si els nostres progenitors van morir per causes naturals als 80, nosaltres no arribarem als 100.

Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors van analitzar una base de dades de bessons de Suècia nascuts entre el 1900 i el 1935. Tot i que són persones que van experimentar les dues guerres mundials, la Gran Depressió o la pandèmia de grip, van viure en una època amb moltes millores sanitàries i d’atenció a la salut.  

Els investigadors, per aïllar el pes de la genètica, van intentar deixar de banda factors de mortalitat extrínsecs, és a dir, no vinculats als gens, com ara mort per malalties infeccioses, accidents, toxicitats, assassinats o d’altres. Aquest tipus de mortalitat extrínseca en estudis previs no s’havia tingut en compte, fet que explica en bona part la diferència entre els resultats del percentatge d’heretabilitat de la longevitat. A més, el nou treball apunta que aquest tipus de defunció augmentava amb l’edat, a mesura que la gent s’anava fent més fràgil.

A continuació van analitzar una altra base de dades, en aquest cas de bessons danesos nascuts entre 1870 i 1900, una època en què es produïen moltes morts prematures a causa de malalties infeccioses com la diftèria o el còlera. I van voler testar els seus resultats amb una altra base de dades americana que contenia les dades de més de 2.000 germans.

Els resultats del treball apunten que la longevitat, com passa amb la majoria de la resta de trets humans complexos, és hereditària, i està en sintonia amb el que s’ha vist en estudis fets amb altres espècies animals, assenyala en un article d’opinió que acompanya l’estudi Daniela Bakula, investigadora de la Universitat de Copenhaguen. “En tota la resta d’organismes estudiats l’esperança de vida està estretament lligada a la genètica”, escriu.

La demència, la més heretada

L’heretabilitat és un concepte biològic que estableix la proporció en què un cert tret o característica, com l’alçada, el pes o la longevitat, en una població pot ser atribuïda a la genètica i no a factors ambientals. Per mesurar l’heretabilitat de l’esperança de vida, els autors d’aquest treball van crear un model matemàtic que tenia en compte la mortalitat extrínseca i l’impacte de l’envelliment biològic. Van calibrar el model amb les bases de dades de germans escandinaus i americans. 

A l’estudi també van analitzar el rol que té l’heretabilitat genètica en diferents malalties. Així, en el cas del càncer, van veure que era independent de l’edat i que estava al voltant del 30%. En canvi, pel que fa a afeccions cardiovasculars, l’heretabilitat era més alta, pujava a un 50% en edats més primerenques. Les morts per demència eren les que tenien més heretabilitat, un 70% als 80 anys.

Que l’esperança de vida depengui en més d’un 50% de l’herència familiar no implica, destaquen els autors del treball, que portar una vida saludable no sigui important, de fet ho és molt per tenir qualitat de vida. Ni tampoc que sigui determinista. L’heretabilitat al final és una estadística poblacional, que s’aplica a una població específica en un entorn determinat i en un moment concret. Això no implica que la duració de la vida estigui fixada per a un individu.

“Els avenços més importants i duradors en longevitat han procedit històricament de mesures a escala poblacional en les condicions de vida, l’educació, la salut pública i la protecció social, així com d’innovacions mèdiques quan es difonen de manera àmplia i equitativa”, recorda el demògraf i investigador Ikerbasque Tim Riffe, de la Universitat del País Basc en declaracions al Science Media Center Espanya.

Segons aquest expert, aquestes intervencions augmenten estàndards de vida en general i porten a vides més llargues, més saludables i satisfactòries, al mateix temps que redueixen les desigualtats en la supervivència entre grups socials.