Viurem fins als 150 anys?

BarcelonaUna conversa intranscendent captada per un micròfon obert mentre els líders rus, xinès i coreà caminaven cap a la cimera de líders asiàtics, ha posat de nou sobre la taula la possibilitat d’allargar la longevitat humana fins als 150 anys gràcies a avenços biotecnològics com el trasplantament d’òrgans per rejovenir el cos. Perquè, evidentment, no estaven parlant d’allargar la vida amb xacres i amb un cos fràgil, el que realment plantejaven els dignataris és obtenir l’elixir de l’eterna joventut. Però és això possible durant el temps de vida que els queda a aquests polítics, alguns dels quals ja passen dels 70 anys? Espòiler: el cas és que no, que ni Putin ni Xi Jinping viuran 150 anys.

En primer lloc, confonem l’esperança de vida amb la longevitat màxima de la nostra espècie. L’esperança de vida és el temps de vida esperable per a una persona que ha nascut en un determinat moment i lloc i s’obté de la mitjana d’edat que té la gent quan mor en aquell lloc. És ben cert que en l’últim segle l’esperança de vida s’ha duplicat als països industrialitzats, on els avenços en higiene, cirurgia i medicaments han permès disminuir la mortalitat infantil i incrementar la possibilitat de superar infeccions i traumatismes. Si a l’inici del segle XX l’esperança de vida era de 48 anys, ara a Espanya és de 83 anys, per tant, molta més gent arriba a aquesta edat i, fins i tot, molts la poden superar.

Però també cal dir que hi ha molts països, com ara els Estats Units, que, tot i ser molt industrialitzats i tenir laboratoris de recerca molt importants, en aquests moments la seva esperança de vida és inferior a la d’Espanya, i té una tendència a disminuir, molt probablement per l’increment de persones afectades d’obesitat i trastorns metabòlics, com la diabetis. Independentment del sorgiment de malalties associades a la vida sedentària i l’excés de menjar, estudis retrospectius recentment publicats sobre la taxa d’increment de l’esperança de vida mostren que les persones que van néixer des del 1900 fins a l’any 1938, a cada any posterior de naixement l’esperança de vida s’allargava 6 mesos; en canvi, des del 1939 fins a l’any 2000, la taxa d’increment va disminuir a la meitat, a només 3 mesos de més esperança de vida anuals, cosa que indica que estem progressivament arribant al nostre límit natural.

Hi ha molts grups d’investigació que fan recerca sobre l’envelliment del cos i la senescència (un terme que s’usa per parlar de l’envelliment de les cèl·lules), i haureu llegit que es pot allargar la vida d’animals de cicle vital curt, com ara cucs, mosques i ratolins, però no hem demostrat encara que aquestes accions puguin fer el mateix amb la vida humana, és a dir, expandir la longevitat màxima de l’espècie. Fins al moment, no hem aconseguit que hi hagi ningú més longeu que la francesa Jeanne Calmant, que va morir amb 122 anys, i aquesta sembla ser, de moment, la nostra longevitat màxima. Probablement, es podrà estirar alguns anys més, però hi ha molt poca gent a tot el món que superi els 110 anys.

Experiments amb el propi cos

És probable que hàgiu llegit que hi ha persones multimilionàries que dediquen el seu temps i diners a trencar els límits de la longevitat humana: molts experimenten per intentar canviar els seus rellotges interns –com ara allargant els telòmers, els extrems dels cromosomes–, o prenen un munt de pastilles per canviar el seu metabolisme, amb medicaments que són importants per curar malalties, però dels quals no coneixem els seus efectes sobre una persona sana; és el cas de la metformina o la semaglutida, que serveixen per ajudar les persones amb diabetis, sempre sota control mèdic, perquè limiten l’ús de la glucosa en sang, però que fan creure al cos que passa gana. Si aquesta situació fos la desitjable per viure més i millor, ja s’hauria seleccionat naturalment que el nostre cos ho fes i no necessitaríem prendre aquests medicaments.

El trasplantament d’òrgans externs, o de transfusions de sang de gent jove, prendre immunosupressors o interferir amb el cicle normal de les hormones tampoc no sembla que hagi d’incrementar el benestar de les persones que no tenen problemes clínics d’entrada. Per contra, si mirem què comparteixen els individus supercentenaris no és precisament les medicines que prenen ni els diners que tenen, sinó el fet que porten i han portat una vida plena, amb exercici físic i mental, bona dieta i socialització, amb activitats que els satisfan i els fan sentir útils.

Al final, l’envelliment del nostre cos no és una malaltia; ho és la fragilitat associada, que es manifesta de forma molt diferent entre nosaltres. Hi ha persones que presenten problemes cognitius amb l’edat, però encara tenen bones capacitats motores; o persones grans lúcides, amb afeccions hepàtiques o renals… No tots envellim igual. Un estudi genètic de variants de tot el genoma amb més de mig milió de persones ha identificat fins a 408 gens que intervenen en determinar diferents aspectes de la nostra fragilitat, i un nou estudi que encara no ha sigut publicat cerca la contribució de l’epigenètica (les marques reguladores dels gens) sobre el procés d’envelliment, que és natural per a algunes espècies, com la nostra.

Encara ens queda molt per comprendre per què envellim, i per què tots envellim de manera diferent. I fins que no esbrinem quins són els mecanismes i per què s’activen de forma diferencial en cada individu, no podrem dissenyar estratègies efectives per realment allargar la vida amb qualitat de les persones. Encara queda molt temps perquè la longevitat màxima de l’espècie humana s’allargui fins als 150 anys. I encara més, perquè l’esperança de vida humana arribi a aquesta fita.