Societat 28/08/2021

Cinc claus per a un envelliment saludable (i envejable)

L’alimentació, les activitats i les relacions socials són determinants per mantenir-se actiu

5 min
Gent gran que viu més anys
Dossier Els límits de la longevitat Desplega
1
Com hem guanyat 40 anys de vida en un segle
2
L’Institut de Recerca Biomèdica se centrarà en els efectes de l’edat
3
Cinc claus per a un envelliment saludable (i envejable)
4
“El secret d'arribar als 100? Que em cuiden i tinc la família a prop”

GironaHi ha persones de 90 anys més actives que algunes de 30. Però també n’hi ha d’altres que, amb 80, gairebé no poden fer cap activitat sense el suport d’algú més. Per tant, quines són les claus per envellir de manera saludable i envejable? Ho responen la psicòloga i investigadora del Grup de Recerca Envelliment, Cultura i Salut de la Universitat de Girona (UdG) Pilar Monreal; el metge geriatra i vicepresident de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia, Jordi Amblàs, i la infermera i directora de la residència Les Vetes de Salt, Àngels Teixidor. 

1- Hàbits saludables

Sona com una cantarella o un tòpic, però els experts consideren que és fonamental mantenir uns hàbits saludables al llarg de tota la vida. “Hem de pensar que l’envelliment comença quan naixem”, recorda Amblàs, que enumera les claus per fer-se gran de manera més sana: “Evitar una vida sedentària, tenir una bona alimentació i fer exercici”. Segons el metge, hi ha estudis que han comprovat que la càrrega genètica té un paper molt limitat respecte a com envelleix cada persona: “No més del 10%”. “La resta, més del 90%, depèn d’altres aspectes: alguns d'individuals (si la persona es cuida o té alguna malaltia) i d’altres que depenen de l’entorn (la contaminació ambiental o els ambients rurals)”. Per a Teixidor, a més de promoure els hàbits saludables, l’administració hauria de posar a disposició de la ciutadania “activitats físiques com el ioga” per fer-se gran de manera més sana “i retardar al màxim l’ingrés a una residència”. I Amblàs afegeix que s’ha comprovat que dissenyar programes d’exercici físic específic per a cada persona “millora la capacitat d’autonomia i de supervivència”. 

2- Activitats i motivacions

“Per a un envelliment actiu és important despertar la curiositat i l’interès de cada persona, perquè busquin activitats que siguin útils per a ells: des de voluntariat fins a començar uns nous estudis pel plaer d’aprendre”, proposa Monreal, que subratlla que sobretot s’ha d’escoltar “què és el que els interessa”, perquè no tothom dona el mateix significat a les mateixes coses: “A les persones les mou allò que té sentit per a elles, i si és útil per a d'altres, millor, perquè a elles els dona més sentit”. El vicepresident de la Societat Catalana de Geriatria apunta que està comprovat que si algú manté una vida social “no només activa, sinó activista”, envellirà millor. “Són persones grans, però tenen altes capacitats més enllà de jugar a cartes. Poden apuntar-se a la universitat o liderar activitats socials gràcies als seus coneixements i expertesa”, defensa Amblàs. Teixidor creu que s’haurien de promoure espais com els centres cívics on hi hagués personal que pogués ajudar algú si arriba amb cadira de rodes o no sap fer servir l’ordinador. “Però no se’ls ha d’encasellar amb serveis ja destinats a les dependències. Has d’oferir activitats i serveis que tinguin en compte el projecte vital de cada persona”, diu la directora de la residència. A més, per a Monreal s’han de crear llocs on les diferents generacions comparteixin i es relacionin, no fer “espais només per a la gent gran”. "Les persones grans també han de dir i demanar què és el que volen", insisteix.  

3- Xarxa de relacions socials

Hi ha molta gent gran que viu sola. Però per a la investigadora de la UdG s’han de diferenciar dos tipus de soledats: la volguda i la no volguda: “És diferent estar sol que sentir-se sol”. Per a qui no vulgui estar tan sol, s’haurien de promoure accions des del punt de vista comunitari. “Voluntaris que van a veure avis, veïns que acompanyen al metge o a comprar. Ja hi ha iniciatives que es fan i es podrien fer, però això també vol dir recursos. Si al món sanitari li falten recursos, a l’àmbit social, que és la germana pobre, imagina’t!”, lamenta Monreal. El metge recorda que, precisament durant la pandèmia, s’ha fet evident la necessitat i la importància de la socialització: “Està estudiat que les persones amb menys grau de socialització tenen una pitjor qualitat de vida i un pitjor pronòstic vital”. A més, Teixidor recalca que és important tenir relacions més enllà de la família per teixir “una xarxa de suport perquè quan et falti algú, sigui la parella o els fills, puguis tenir ajuda d'algú”. 

4- Mesurar la fragilitat

Des del punt de vista mèdic, Amblàs creu que s’hauria de revisar la medicació que pren la gent gran. “Hi ha un element paradoxal: que, a mesura que es fan grans i acumulen més malalties, tendeixen a prendre més medicació. Però no sabem a partir de quin punt prendre més medicaments pot fer més mal que bé”. Així mateix, creu que la medicina s’hauria d’ajustar a les necessitats de cada persona. “Més enllà de saber tècnicament com es pot curar algú, ens hem de plantejar què és clínicament desitjable: potser una persona prefereix viure molts anys, o viure’n menys però mantenint la seva autonomia funcional”. Per això creu que seria molt útil introduir el concepte de fragilitat en el món sanitari, i utilitza una metàfora per explicar-lo. “Quan naixem tenim el dipòsit de salut ple. A mesura que ens anem fent grans es va buidant, però cada persona el buida a velocitat diferent. Per saber com està el dipòsit hauríem de mesurar el grau de fragilitat abans de triar un tractament”. I posa un exemple que s’ha fet palès durant la crisi sanitària: en el cas d'algú de 80 anys amb el “dipòsit buit”, no té sentit plantejar l’ingrés a l’UCI, perquè seria més perjudicial. “Però si té el dipòsit ple, sí que tindria sentit”. 

5- Transformar les residències

“Les residències com les entenem actualment han de tendir a desaparèixer”, diu contundent la directora de Les Vetes, que defensa que seria millor dotar un sistema de suport a domicili: “Com a casa no s'està enlloc, i ara les persones venen a les residències a contracor”. De fet, Teixidor exposa que, en els últims anys, ha canviat el perfil dels usuaris: abans eren persones que se sentien soles o havien enviudat amb autonomia, però ara la majoria són persones amb més o menys grau de dependència. “És un perfil que seria el de sociosanitari, no de residència”, puntualitza. La directora aposta per un model de “minicasetes” amb unitats de convivència de màxim dotze persones, on cadascú tingui un espai privat amb habitació, lavabo, una mica de cuina i, fins i tot, una habitació extra per si ve algun familiar a visitar-lo. 

Monreal també creu que s’hauria d’atendre les persones de manera individualitzada: “Res de tothom a les 9 a esmorzar i a les 10 al lavabo”. “Atenció centrada en les persones vol dir pensat en la persona, no només amb les seves necessitats, sinó amb el que vol”. A més, per a la psicòloga s’han de situar les residències al centre dels pobles i obrir-les perquè ofereixin altres serveis que poden ser útils per a la comunitat. “Per exemple, destinar una part de l’edifici a una biblioteca per a tots els veïns, perquè siguin centres viscuts per diferents tipologies de persones i per a diferents usos". "No que estiguin apartades perquè no es vegin”, matisa Monreal. Però, sobretot, per a Teixidor és bàsic dotar els centres de treballadors “qualificats, formats i que es puguin guanyar bé la vida, i no que només es demani un certificat com es fa ara”. 

Dossier Els límits de la longevitat
Vés a l’ÍNDEX
stats