Societat 28/08/2021

“El secret d'arribar als 100? Que em cuiden i tinc la família a prop”

Teresa Rusiñol, de 101 anys; Isabel Oliva, de 96, i Miquel Pucurull, de 82, expliquen com viuen una vellesa activa i amb salut

Elena Freixa/Maria Garcia/Joana Garreta
9 min
Teresa Rusiñol.
Dossier Els límits de la longevitat Desplega
1
Com hem guanyat 40 anys de vida en un segle
2
L’Institut de Recerca Biomèdica se centrarà en els efectes de l’edat
3
Cinc claus per a un envelliment saludable (i envejable)
4
“El secret d'arribar als 100? Que em cuiden i tinc la família a prop”

Barcelona/Girona"Tinc 101 anys i mig”, recalca Teresa Rusiñol, asseguda al silló amb la televisió apagada i les labors a mig fer sobre la taula. A aquestes edats cada mes compta, i subratlla que en farà 102 al desembre. La recepta per haver arribat als 101 anys amb aquesta vitalitat diu que no la sap, però insisteix que no es pot queixar. Va poc al metge i es troba bé: “No sé el secret, suposo que em cuiden i em tracten bé, i tinc els fills i tota la família a prop”.

El ganxet que ha deixat sobre la taula és el que li ocupa més hores del dia: la seva especialitat és forrar penja-robes de tots colors que després regala a tothom que se li acut. “En dec portar més de mil. Aquests penja-robes han anat a Madrid, a Còrdova i a Berlín, i han arribat a Veneçuela i l’Argentina”, explica, citant els confins fins on arriben les seves amistats. Aquests dies prepara els que regalarà a la seva sisena besneta, que està a punt de néixer: “N’hi he fet de petits i de mitjanets”.

Fer ganxet és una de les moltes aficions que l’han acompanyat tota la vida, des que sent només una adolescent anava cada dia a la tarda al cosidor de Rubí, on va fer amistats que encara duren. Ara que hi ha coses que ja no pot fer, és una de les seves activitats preferides: “Això em distreu més que cap altra cosa”, assegura, i recorda que una vegada es va “enredar” amb una telenovel·la de la televisió però la va acabar deixant. 

Cosir, de fet, ha sigut una constant a la seva vida. De jove, a part de dedicar-se a la família, al seu home i als seus dos fills, treballava fent blondes des de casa. “Érem tres i cada divendres fèiem torns per anar en tren a Barcelona a portar la feina”, diu. De la seva joventut, com passa amb els de la seva generació, en recorda els estralls de la guerra i la postguerra. Va esclatar quan la Teresina (així és com la coneix tothom) tenia 17 anys i ja era orfe de pare. El seu germà es va amagar per no anar al front i ella recorda les visites clandestines que li feien a Viladecavalls, a casa d’uns parents, on arribaven a peu des de Terrassa i sempre per camins diferents, per si els seguien. La memòria no li falla fins i tot per anar més enrere, quan amb cinc anys va viure un any a Alemanya seguint el seu pare, que hi havia anat a treballar, però van tornar de seguida a Rubí.

Ara els seus dies passen mirant de mantenir-se activa, com ha fet tota la vida i com l’edat encara li permet. Les cames potser ja no li van com abans, però el cap, i sobretot les mans, no paren. Quan no està cosint es dedica a les manualitats. Abans de la pandèmia anava a Santa Perpètua de Mogoda a fer enquadernació i també feia tallers a Rubí. La casa és plena de testimonis: capses de fusta decorades amb estany treballat i tapets fets de ganxet o puntes de coixí. Ara que el coronavirus ha truncat les classes, té una professora a domicili que li ha ensenyat a fer roses de paper maixé. 

Vida social i manualitats

Des que totes les amigues estan vacunades, han tornat els divendres a la terrassa del bar La Guitarra, a Rubí, per trobar-se i fer la xerrada. “A vegades hi vaig a peu, d’altres necessito la cadira”, diu la Teresina, que procura, sigui com sigui, no perdre’s la cita. Ha estat un any “molt empipador, sobretot pel jovent”, reflexiona sobre aquests últims mesos. 

A poc a poc, amb la família procuren anar recuperant algunes activitats que li han agradat sempre, com anar al teatre. Fa poques setmanes va anar a Barcelona a veure l’espectacle del Mago Pop, que li agrada molt, i per la festa major de Rubí es va apuntar a veure el concert de l’Obrador Coral, on canta la seva jove. La música és una altra de les seves passions. Toca molt bé el piano i fins fa ben poc no hi havia dia que no se la sentís practicar una estona amb les partitures al davant. 

El seu germà Josep, mestre de música i director d’orquestra, li posava deures i tocaven a quatre mans, explica. El seu centenari va ser el primer que va viure la Teresina, perquè el Josep va morir fa quatre anys quan anava camí dels 102 anys. Des d’aleshores, confessen els seus fills, li costa una mica més posar-se davant les tecles. 

Quan va fer els 100, diu, li van fer “tot el xou”, i ella, contenta, ensenya les fotos de la celebració familiar i de la del casal d’avis, amb representació de sarsuela inclosa. No es descuida que va venir fins i tot l’alcaldessa a felicitar-la i que va aprofitar per fer-li una observació: “Li vaig dir que el túnel de llum aquell de Nadal no m’havia agradat i que més valia gastar els diners en altres coses”.

La Isabel amb el seu gat, l'Angelet, al pati de casa seva.

Isabel Oliva, 96 anys: “L’important és estar sempre enamorat de moltes coses”

Nascuda el 1924, Isabel Oliva i Prat va viure una segona joventut quan es va jubilar. Amb 70 anys va començar a escriure poesia i fins ara ha publicat 18 llibres, molts d’ells premiats. Així mateix, ha guanyat diversos guardons, com el premi ADAC a la Normalització Lingüística i Cultural (2018), els Jocs Florals de Calella (2012, 2016 i 2021) i el Premi Recvll de Blanes (2015). I per acabar-ho d'adobar, fa només uns mesos TV3 li va dedicar una sèrie documental, Senyora Isabel, realitzada per la seva neta. 

Oliva era mestra i els últims anys va treballar a l’escola de Font de la Pólvora, un barri vulnerable de Girona, on els alumnes encara la recorden. Al principi de jubilar-se, amb 66 anys, va buscar tota mena d’activitats per “omplir un buit molt gran”, el que va sentir al deixar la feina. Cuidava dels seus nets, feia de voluntària fent classes de català, va reempendre les classes de piano que havia fet de petita i es va apuntar també a classes de pintura. Però com que no va trobar la seva “pròpia veu” en el món pictòric, va decidir provar sort amb la literatura. Es va apuntar a un taller de poesia que impartia Sam Abrams a la Casa de Cultura de Girona, i va animar-se a escriure els primers versos.

Primer va presentar les poesies a diferents premis, que va acabar guanyant, i amb 74 anys va publicar el seu primer llibre de poemes, Terra de fang. Ara, amb 96 anys, ja suma 17 títols més: l’últim, La persistència de la memòria, el va presentar aquest juliol passat, un any més tard de sortir a la llum. “Vam haver d’anul·lar la presentació per la pandèmia, però al final la vam poder fer ”, diu, i recorda que la sala era plena de gom a gom de familiars, seguidors i amics que no s’ho van perdre.  

La família, un suport fonamental

Oliva, que és viuda, viu en una casa al centre de Girona que va construir el seu pare a principis del segle XIX, quan el barri del Mercadal estava rodejat d’horts. Diu que no li agrada donar consells ni “sermonejar”, perquè no sap com s’ho ha fet per viure tants anys ni quina és la clau per seguir al peu del canó amb gairebé un segle de vida. Però sí que creu que, el més important, és “no perdre mai les ganes de fer coses”. I ho concreta: “Que estiguin sempre enamorats de moltes coses: d’una pel·lícula, d’un poema, d’un quadre, d’un jardí… S’han de buscar sempre coses de les quals enamorar-te”.

Un pilar fonamental per a ella ha sigut la seva família: té tres fills, cinc nets i tres besnets que la cuiden i que la van a veure molt sovint. “M’han ajudat moltííííííssim i m’han animat sempre. Per exemple, a escriure poesia”. Primer n'escrivia amb paper i ploma, després va agafar l’antiga màquina d’escriure, fins que es va atrevir amb l’ordinador. “Vaig anar a classes per aprendre’n, però sobretot me'n van ensenyar els meus fills i nets. Encara no ho domino i no sé com adjuntar documents a un correu electrònic, amb això no me’n surto”.

Tot i això, sí que cada dia llegeix el diari online, fa sovint videotrucades, intercanvia correus electrònics i escolta molta música. “El vinil fa temps que no el poso. Això de l'internet és tan pràctic! Tens moltíssima música a la teva disposició i sense haver de moure’t de la cadira”. A més, també va aprendre a fer servir el mòbil i parla sovint per missatge tant amb la família com amb amigues i coneguts, a qui també envia fotos amb les coses que fa en el seu dia a dia.

La Isabel fa un temps que no pot caminar gaire bé perquè la van operar del fèmur i ja no pot passejar tota sola. La falta d’autonomia és, potser, el que més greu li sap de fer-se gran. “Abans estava acosumtada a anar amunt i avall, a fer la meva, però ara no puc anar sola”. No obstant això, per a ella la vellesa també té parts positives. “Veus la vida d’una altra manera, perquè vas de tornada de tot, i t’il·lusiones com una criatura”. I confessa que si quan es va jubilar hagués sabut que viuria 30 anys més “hauria muntat una botiga”: “O potser m’hauria aliat amb algú altre per muntar alguna cosa sense afany de lucre”, diu riguent mentre acaricia el seu gran aliat a casa: l’Angelet, el gat que l’acompanya des de fa vint anys.

Miquel Pucurull.

Miquel Pucurull, 82 anys: “Corro per intentar espitxar el dia que hagi de dependre d’algú”

Amb 82 anys, Miquel Pucurull s’entrena cinc dies a la setmana per córrer la Marató de Barcelona, que s’ha de fer al novembre. Tot i que procurarà continuar corrent mentre pugui, l’any passat ja deia que la del 2020 seria l’última marató en què participaria. Per la pandèmia, la marató no es va arribar a fer i Pucurull diu, somrient, que està apuntat a la d’aquest any. Serà l’última, perquè ja el 2019 va trigar alguns minuts més de les sis hores que dona de coll l’organització a Barcelona –en altres llocs del món donen més temps– i, tot i que el van esperar, no li agrada que ho hagin de fer.

D’alguna manera, corre per “intentar espitxar el dia que hagi de dependre d'algú”, per valdre's tot sol tant de temps com sigui possible. Però no només ho fa per això. Córrer li aporta benestar, i no només físic, sinó també emocional. A part, malgrat que pugui semblar que córrer és un esport individual, explica que cadascú competeix contra si mateix i, per tant, hi ha molt bon ambient. També és un espai de trobada, per compartir.

És en aquest mateix sentit que Pucurull encoratja tothom a córrer, sense que importi l’edat. Explica, de fet, que ell va iniciar-se als 40 anys i que ho va fer per perdre pes. Des de llavors no ho ha deixat mai. Ara té 46 maratons a la butxaca i dedica bona part del seu temps a encoratjar persones de totes les edats a córrer o, com a mínim, a fer algun esport. A la gent jove els hi recomana sobretot per la dimensió física, però explica que a la gent gran també els ajuda anímicament. Aquest vessant mental el considera “absolutament necessari”.

Tanmateix, córrer no és l’única afició de Pucurull. Ja mentre treballava “sentia la necessitat d’estudiar”, de formar-se. Dit i fet, quan va jubilar-se va començar a anar d’oient a classes d’història a la universitat. Relata que un dia sortint de classe va veure un cartell que publicitava un curs per fer l’examen d’ingrés per a majors de 25 anys i va decidir apuntar-s’hi. Finalment va entrar a sociologia. Per un problema que va tenir a segon no va arribar a llicenciar-se, però va cursar els quatre anys.

Mai no és tard

Durant l’última dècada ha descobert una nova afició: escriure. Tot i que confessa que no havia escrit mai, “ni cartes a la família”, ara té un llibre publicat. Va entrar en contacte amb l’escriptura a través de les xarxes socials. Després va animar-se a escriure cartes als diaris i finalment va publicar Mai no és tard, on parla sobre córrer i sobre quina relació té l’esport amb la seva vida.

Però “mai no és tard” és, de fet, una frase que s’aplica al dia a dia. Córrer, estudiar a la universitat o escriure en són alguns exemples, però no es queda aquí. Aquest últim any, per exemple, s’ha aficionat a jugar a escacs per internet i últimament també ha començat a gaudir de la música –una de les passions de la seva dona– a mesura que s’ha anat fent gran i ha pogut anar a algun concert, explica.

Totes aquestes aficions tenen en comú dues coses vitals. Primer, que totes les fa de gust, amb ganes i que amb totes s’ho passa bé. “Em fa trobar molt bé”, diu sobre córrer. “M’ho vaig passar molt bé”, afegeix amb un somriure quan recorda el curs de majors de 25 anys i la universitat. “M’ho passo pipa”, afirma sobre els escacs.

Però igual o més important és que comparteix les seves passions. Ha trobat en la família un espai per compartir; diu que l’ajuden “molt” i que li donen suport “en tot”. Sobretot, però, agraeix a la seva dona que no fa que se senti “vell”, en el sentit que l’”estimula” i l'ajuda. “He tingut molta sort”, diu, mentre recorda que cada cop se senten més casos d’edatisme –estigmatitzar o prejutjar algú per la seva edat–, que hi ha moltes persones grans que se senten abandonades i d’altres a les quals fins i tot “se les estomaca”.

Per a ell, el secret d’envellir bé és tenir “salut física i mental” i, tot i que admet que és un “afortunat”, pensa que en general aquesta bona salut s’ha de buscar, treballar. “No tindries la sort de tenir salut si t’asseguessis en un sofà les 24 hores del dia, no tindries salut mental si no fessis sudokus o si no llegissis”, diu per posar alguns exemples. Per això creu que, dins les possibilitats de cadascú, “el que s’ha de fer és posar els mitjans” per tenir salut.

Buscant el secret de la joventut eterna molta gent li pregunta a través de les xarxes socials que com ho fa. “No té tant secret”, afirma. “A vegades em pregunten per internet: «vostè què menja?» Com tothom, massa pastissos, menjo!”

Dossier Els límits de la longevitat
Vés a l’ÍNDEX
stats