Societat 28/08/2021

Com hem guanyat 40 anys de vida en un segle

La recerca troba factors comuns entre el declivi de les facultats físiques i mentals i malalties associades a fer-se gran

4 min
Gent gran que viu més anys
Dossier Els límits de la longevitat Desplega
1
Com hem guanyat 40 anys de vida en un segle
2
L’Institut de Recerca Biomèdica se centrarà en els efectes de l’edat
3
Cinc claus per a un envelliment saludable (i envejable)
4
“El secret d'arribar als 100? Que em cuiden i tinc la família a prop”

BarcelonaVivim molt, i cada vegada més i millor. En tot just un segle l’expectativa de vida, la longevitat, ha augmentat entre 30 i 40 anys a gairebé tot el planeta. Avui és fàcil trobar a qualsevol racó de món persones que allarguen més enllà dels 80 anys, mentre que la longevitat global ultrapassa els 70. La majoria, en unes condicions físiques i mentals raonables. Tot i que no sempre òptimes. A aquestes edats el declivi físic, la pèrdua de funcionalitat i capacitats i la incidència de moltes malalties greus s’acceleren de forma quasi sobtada. ¿Seria possible revertir aquesta situació i guanyar qualitat i esperança de vida? Tot i que encara s’està a les beceroles, la ciència està trobant factors cel·lulars i moleculars que són comuns al fet d’envellir i a alguna de les malalties associades de més incidència. La hipòtesi, que ha guanyat adeptes a tot el món en poc més de cinc anys, és que aquests factors comuns poden ajudar al tractament de les malalties i, alhora, millorar les condicions de l’envelliment.

Si ens fixem en la història recent veurem que el guany en longevitat està associat a la millora de la salut i les condicions de vida. La introducció de l’higienisme a les grans ciutats a mitjans del segle XIX, quan s’estableix la relació entre les condicions higièniques i les malalties infeccioses, representa el primer gran salt de qualitat, que es veuria reforçat amb l’aparició de les primeres vacunes poc després. Més tard, a la dècada de 1930, vindria la penicil·lina, el primer antibiòtic usat massivament. La lluita contra les malalties infeccioses va portar implícita una millora de la qualitat de vida i de la longevitat, així com una reducció dràstica de la mortalitat infantil als països més desenvolupats. Darrerament, la millora dels estils de vida, l’alimentació, l’exercici moderat i les relacions socials ens han dut on som ara.

Si això és així, què passaria si acostéssim un microscopi a l’envelliment com a procés biològic? Pura Muñoz, investigadora Icrea a la Universitat Pompeu Fabra i referent internacional en l’estudi de la relació entre el teixit muscular i l’envelliment, fa una primera consideració: “A partir dels 60 anys perdem entre l’1,5% i el 2,5% de la nostra massa muscular cada any”. Això fa que a l’arribar a l’anomenada edat geriàtrica, al voltant dels 80 anys, la pèrdua acumulada sigui d’entre el 30% i el 40%. És en aquest moment que “la fragilitat, la feblesa i la dependència” s’acaben imposant. Passa “a tot l’organisme”, continua. Si ho mirem de més a prop, proposa, veurem que les cèl·lules mare encarregades de generar noves fibres musculars “disminueixen amb el pas dels anys” fins a fer-se gairebé inexistents. És a dir, l’envelliment s’acompanya de la pèrdua de funcions de les cèl·lules encarregades de reparar i regenerar la musculatura.

Evolució de l'esperança de vida.

Manuel Serrano, investigador Icrea a l’Institut de Recerca Biomèdica, introdueix la senescència cel·lular a l’equació. “Fa només cinc anys en sabíem poc, d’aquest conjunt de cèl·lules clarament lligades al dany del seu microentorn”. En l’envelliment les cèl·lules senescents provoquen danys en cèl·lules i teixits del seu voltant, cosa que està vinculada a processos com l’inflamatori i a malalties greus com el càncer, les cardiovasculars, les neurodegeneratives o la fibrosi.

Protecció genètica contra el càncer

Al laboratori de Cold Spring Harbor de Nova York, dirigit aleshores per James Watson -codescobridor de l’estructura de l’ADN-, Serrano va descobrir als anys 1990 el gen p16, considerat un dels principals supressors de tumors. La seva recerca amb aquest gen li ha permès vincular-lo amb la senescència cel·lular. “En les cèl·lules joves hi ha més expressió del gen p16, que ens protegeix dels tumors cancerosos”, explica. Quan l’edat avança, l’expressió de p16 es redueix progressivament. Per aquest motiu, entre d’altres, es considera el càncer com una malaltia lligada a l’envelliment. “L’edat és un factor de risc”, alerta Serrano. A més, a mesura que cau l’expressió d’aquest gen augmenta la senescència cel·lular, cosa que perjudica cèl·lules i teixits. Un procés semblant passa al teixit muscular, afegeix Pura Campos.

Així doncs, eliminar les cèl·lules senescents podria ser una bona estratègia per a combatre els efectes de l’envelliment. “Si eliminem la senescència cel·lular podria significar la pèrdua del potencial protector del gen p16 i afavorir l’aparició de tumors”, adverteix Serrano. Tot i això, diverses empreses farmacèutiques estan invertint en fàrmacs senolítics. Els estudis amb models animals estan donant “resultats molt interessants”, explica l’investigador. S’han iniciat, fins i tot, assajos clínics en humans, per bé que amb resultats encara molt preliminars. Pura Muñoz veu en els fàrmacs senolítics i els avenços tecnològics d’aquesta última dècada la possibilitat de reprogramar i reparar cèl·lules que han perdut la seva funcionalitat, incloses les cèl·lules mare, i aconseguir que alguns teixits tornin enrere en el temps. Experiments en models animals així ho deixen entreveure. “Mai fins ara no havia passat”, exclama la investigadora.

“Comencem a tenir moltes línies d’investigació obertes”, assegura Miguel Chillón, investigador Icrea a l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en teràpia gènica. Els seus estudis sobre la variant cerebral de la proteïna Klotho han contribuït a evidenciar que es tracta d’un potenciador cognitiu que minva amb l’edat, i “molt més en l’Alzheimer”. El seu equip investiga estratègies de teràpia gènica per provar d’expressar Klotho directament al cervell que “han funcionat en diferents models animals”, cosa que demostraria “la robustesa” d'aquesta estratègia terapèutica. L'edició gènica, la utilització de neurones derivades de cèl·lules mare o la capacitat de modular els nivells d'expressió de diferents gens “estan revolucionant” l’estudi de la pèrdua de capacitats i funcions d’òrgans i teixits durant l’envelliment, conclou.

Dossier Els límits de la longevitat
Vés a l’ÍNDEX
stats