Podríem desextingir els dinosaures com planteja Parc Juràssic?

Coincidint amb l’estiu, acaben d’estrenar als cinemes l’última pel·lícula de la sèrie basada inicialment en el famós llibre Parc Juràssic de Michael Crichton. Aquesta novel·la d’aventures i ciència-ficció, publicada als anys 90, ens plantejava la possibilitat de la desextinció dels dinosaures a partir d'ADN d’aquests animals extints extret de la sang xuclada per mosquits que havien quedat atrapats en la resina convertida en ambre. Crichton es va inspirar en els avenços en enginyeria genètica dels anys 80 i les potencials aplicacions de la PCR (reacció en cadena de la polimerasa, que permet amplificar qualsevol fragment d’ADN i de la qual hem sentit tant a parlar durant la covid-19). Poc després, Steven Spielberg, amb el seu do per dirigir pel·lícules que expliquen històries que aconsegueixen capturar la imaginació de tothom, va fer un film de gran èxit, amb un logo reconeixible i icònic.

Segur que heu sentit dir que el grup de sauris d’on van sorgir els dinosaures no s’ha extingit totalment, ja que les aus hi pertanyen. Ara bé, els dinosaures que realment ens fascinen són els més grans i poderosos, bé perquè tenien una envergadura que ens sembla inversemblant, bé perquè eren magnífics depredadors. Així que, a cada nova pel·lícula, la pregunta ressorgeix en la ment del públic… i si fos realment possible “rescatar” l’ADN de diferents dinosaures i introduir els seus gens en algun sauri actual per convertir-lo en un tiranosaure, un velociraptor o un diplodoc?

Extingits per un meteorit

Anem per parts, la gran majoria de dinosaures –i tots els organismes terrestres que pesaven més de 25 quilos– es van extingir fa uns 66 milions d’anys amb l’impacte d’un meteorit que va expulsar pols i cendres a l’atmosfera, cosa que va provocar un hivern climàtic que va durar anys i va dificultar l’arribada de la llum del sol, fet que no va permetre la fotosíntesi de les plantes, que van desaparèixer massivament, i, conseqüentment, herbívors i carnívors van desaparèixer de la superfície de la Terra. Per tant, si cal obtenir informació genètica dels dinosaures, ens hauríem de remuntar a més de 66 milions d’anys en el passat. És això possible?

Si pensem en l’ambre que apareix al llibre, la resina fòssil no és un material que permeti conservar l'ADN, ja que és porós, permet l’entrada d’aigua, i el material genètic s’acaba destruint. Es van publicar articles que creien que es podia obtenir informació genètica a partir d’aquest material fòssil, però s’ha demostrat que és molt difícil obtenir-lo d’insectes a partir de resina no fòssil de tan sols 7 anys d’antiguitat. I, per això, totes les evidències actuals indiquen que l’ADN amplificat anteriorment a partir d’ambre i resina fòssil seria fruit de contaminacions. És cert que les tècniques actuals permeten obtenir ADN antic de localitzacions especialment conservades, com ara ADN ambiental de mostres de sòl congelat a Groenlàndia, de fa uns 2,4 milions d’anys. Tot i aquesta gran fita, l’ADN està molt degradat i només s’obtenen les seqüències de gens molt concrets, multiplicats dins dels genomes dels organismes, que només permeten la identificació de gèneres i espècies. Per tant, segons la paleogenòmica (l’estudi de l’ADN d’espècies molt antigues) actual, no sembla realista ni possible obtenir ADN de fa 66 milions d’anys.

Podem obtenir informació genètica d’organismes antics? Si en lloc de cercar ADN, intentem inferir la informació genètica a partir de les proteïnes antigues, la paleoproteòmica també permet identificar proteïnes concretes. Justament fa poques setmanes, en una fita gairebé inversemblant, uns investigadors han aconseguit obtenir seqüències parcials de proteïnes de l’esmalt dental de fòssils d’una espècie ancestral de rinoceront de fa aproximadament 24 milions d’anys, enterrats i conservats en el gel de l’àrtic canadenc. Ara bé, no es tracta d’ADN, sinó de proteïnes, que ens donen una informació molt més limitada, i recordem que els dinosaures es van extingir molts milions d’anys abans. A més, les restes fòssils de dinosaure estan petrificades, és a dir, ja no es poden obtenir restes orgàniques, per tant, no es pot seqüenciar ni ADN ni tampoc proteïnes, així que no podem obtenir gens de dinosaure per introduir-los en una espècie actual. Per tant, no, no es poden desextingir els dinosaures.

I un animal semblant a un dinosaure?

Dit això, ens podríem preguntar si es podria aconseguir un animal que ens “recordi” a un dinosaure. Aquesta pregunta no es pot respondre directament, perquè conté molts supòsits i també requereix molts avenços. Hipotèticament, podríem pensar en quines característiques ens atrauen d’alguns dinosaures. Podríem seqüenciar sauris actuals i identificar gens que són importants per codificar aquestes característiques. Un cop identificats els gens, podríem esbrinar quines mutacions podrien causar canvis en els sauris actuals que permetessin incorporar característiques que els faci més similars als dinosaures.

Si, a més, tinguéssim prou coneixement de la manipulació dels embrions d’aquests sauris actuals, podríem introduir aquests canvis genètics en el seu genoma. I llavors, què faríem? Podrien sobreviure aquests animals? Potser ens podríem asseure per veure com són els nous organismes que hem generat que, de cap manera serien dinosaures, sinó llangardaixos “tunejats” per satisfer la nostra curiositat o morbositat, com s’ha fet fa poc amb llops grisos modificats perquè s’assemblin a llops gegants extingits. Cal ser rigorós. No s’han generat llops gegants ni tampoc no desextingiríem dinosaures. Però, de veritat, realment, volem modificar animals perquè s’assemblin a allò que desitgem, negant-los ser el que realment són?