Per què les nenes encara no volen ser científiques

Feu la prova. Demaneu-li a un infant que dibuixi un científic. La immensa majoria farà un home, segurament amb ulleres, bata blanca i cabells esbojarrats, tipus Einstein. És la imatge encara més repetida als llibres, als còmics, a les sèries i pel·lícules que veuen, fins i tot als llibres de text. Un estereotip que modela l’imaginari infantil, tot i els esforços dels darrers anys per combatre’l, i que té un efecte perjudicial en la canalla, sobretot en les nenes, que encara creixen pensant que la ciència no és per a elles.

Aquest prejudici que interioritzen des de petites –que són els homes els que fan ciència– es tradueix en menys dones que escullen estudiar carreres científiques i tecnològiques, les anomenades disciplines STEM (les sigles en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), i menys dones que acaben dedicant-se a feines en aquest sector, que són les que gaudeixen de millor consideració social i de remuneracions més elevades.

A escala global, tot i que les dones representen més de la meitat de l’estudiantat del món, només el 35% segueixen estudis científico-tecnològics en països de l’OCDE. Catalunya no és una excepció: el 60% de l’alumnat de grau són dones; en ciències de la salut aquest percentatge puja al 72,8%, segons dades del departament de Recerca i Universitats del 2024, però pel que fa a enginyeries i arquitectura cau al 29,9%. Un estudi exhaustiu fet per Esade el 2024 quantificava la disparitat: en la majoria de graus STEM la proporció homes/dones és pràcticament de 9 a 1.

“El talent no té gènere, les oportunitats sovint sí”, apuntava Ekaterina Zaharieva, comissària europea d'Empreses Emergents, Recerca i Innovació, en la presentació d’un informe de la Comissió Europa sobre les desigualtats entre homes i dones en STEM.

I és que el fet que elles no accedeixin a aquest sector no és tan sols tremendament injust amb la meitat de la població, que es veu privada d’oportunitats i de reconeixement i allunyada de posicions de poder i de decisió, sinó que, a més, suposa una pèrdua de talent immensa que soscava la capacitat col·lectiva de la societat per enfrontar-se als grans reptes del segle.

“El futur d’Europa depèn d’això. Una Europa realment competitiva i innovadora necessita tots els talents, independentment del gènere”, defensava Zaharieva.  

Està comprovat que la diversitat de talents, de mirades, d’intel·ligències, millora exponencialment qualsevol tasca, també la recerca. I, en canvi, el contrari l’empobreix, amb conseqüències que poden arribar a ser molt greus. Perquè la diversitat modela les preguntes que ens fem, els mètodes que emprem, les solucions que produïm.

La recerca no és neutral, sinó que reflecteix perspectives, prioritats i experiències viscudes dels qui la dissenyen. Per mostra, un botó ja ben conegut: durant dècades i dècades, només els homes participaven en els assajos clínics i s’usava exclusivament el cos masculí per als estudis científics. Això ha comportat que més dones morin a causa d’un infart perquè no es reconeixien ni se'n tractaven els símptomes, diferents dels dels homes. Per no parlar dels medicaments, que es metabolitzen de manera diferent; o dels cinturons de seguretat dels vehicles, i de tantes altres coses pensades per i per a homes.

Als 6 anys, la brillantor s’associa als nens

Tradicionalment, s’ha assumit que la sobrerepresentació dels homes en ciència i tecnologia era natural. Per explicar-ho, s’havia al·legat diferència d’interessos i fins i tot de capacitats, com si hi hagués un cervell masculí superdotat per a les matemàtiques, la física i la química, i un altre de femení, preparat per a les llengües i les cures, una idea desmuntada amb rotunditat sistemàticament per tota la recerca científica. De fet, els estudis demostren que de natural aquesta segregació per gènere no en té res, i que és el resultat d’un còctel d’estereotips i biaixos que ja s’entrelluquen als tres anys i que exclouen les nenes d’aquestes àrees.

“La bretxa de gènere apareix molt aviat”, explica Carme Grimalt, química i investigadora del departament de didàctica de les matemàtiques i de les ciències experimentals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els tres anys són el punt àlgid del joc simbòlic: “És quan comencen a fer-se conscients dels patrons de socialització i de funcionament de la societat i a reproduir-los a través del joc. I és el moment en què es comencen a integrar els biaixos”, apunta Grimalt. Només cal mirar què passa en una classe d’I3, on les nenes tendeixen a jugar a metges, a veterinàries, a comprar i vendre, i els nens, a construccions, cotxes i carreteres.

Aquests patrons els infants ja els porten de casa i a l’escola es reforcen. “Quan arriben a l’escola ja tenen més mares que pares que o no treballen o tenen jornada reduïda; més mares que aporten menys a l’economia familiar i més a la logística familiar”, considera Digna Couso, al capdavant del Centre de Recerca per a l’Educació Científica i Matemàtica (CRECIM) de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Un punt d’inflexió cabdal es dona cap als sis anys, quan els infants ja associen ser brillant amb el gènere masculí, cosa que influeix després en la distribució de dones i homes entre disciplines acadèmiques. Eduard Vallory, director general del BIST i president de Catesco –l’organització catalana per a l’educació, la ciència i la cultura, vinculada a la Unesco, des d’on va impulsar la iniciativa de canvi educatiu Escola Nova 21–, posa sobre la taula un estudi fet fa una dècada per investigadors de la Universitat de Nova York i de la de Princeton que mostrava que fins als 5 anys els infants no diferencien entre nens i nenes quan pensen en algú que és “molt, molt intel·ligent”, però que als 6 anys les nenes ja atribueixen més aquesta qualitat als nens i s’allunyen d’activitats associades a la brillantor intel·lectual.

“No soc bona, soc treballadora”

A això se sumen els biaixos inconscients que pares, mares i mestres tenen, pels quals animen nens i nenes a seguir itineraris diferents. Ho demostren diversos estudis fets als Estats Units, el Regne Unit i Irlanda que assenyalen que sis de cada deu mestres tenen estereotips de gènere inconscients respecte a les STEM que poden transmetre a l’alumnat. “Quantes vegades en les reunions d’avaluació no ens referim a la Maria com a molt bona estudiant, formigueta, i al Manel com un trapella però molt crac que al final no fa res i se’n surt? I ves a saber què fan aquests nois i noies a casa”, planteja Couso.

També les famílies, sense ser-ne conscients, sovint donen suport a la creença que els seus fills i filles tenen diferents competències en assignatures STEM. I aquest còctel de biaixos, estereotips i idees preconcebudes, com evidencia l’informe elaborat el 2022 per Milagros Sáinz, investigadora de la UOC dins del Grup de Dones Expertes de les Nacions Unides, porta les noies a veure’s més competents en lectura i llengües, i els nois en matemàtiques, ciències i tecnologia.

“Quan les nenes arriben a l’institut, ja tenen clar que la ciència no és per a elles, i és molt difícil fer-les canviar d’opinió”, assegura Couso. “Tot i treure bones notes, solen pensar que és perquè estudien, no perquè siguin brillants o els surtin bé les mates”, ressalta Grimalt.

Aquests estereotips socialment creats que associen la genialitat als homes “desincentiven les dones a seguir carreres prestigioses, mentre que fan que els nois tinguin molta més seguretat en les seves possibilitats”, considera Vallory, per a qui això “també explica la infrarepresentació de noies en camps que valoren la brillantor, com la física o la filosofia”.

Per a Núria Prunés, directora de l’IES Lluís Vives de Barcelona, als darrers anys ha canviat el missatge dels professors, però “és clar que continua havent-hi creences populars que costen de treure, però no tan sols a les escoles, sinó socialment”.

En aquest centre educatiu, per exemple, amb un projecte molt enfocat en les STEM i en preparar l’estudiantat per a la formació professional, continuen veient que “costa que les noies s’apuntin a seguir l’itinerari professionalitzador; els cicles superiors de FP encara estan molt masculinitzats”.

La bretxa de gènere es combat des de les escoles

A Catalunya es treballa des de fa anys per intentar canviar aquest relat. Per exemple, coincidint amb el Dia de la Nena i la Dona a la Ciència, impulsat per la Unesco el 2015, la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), juntament amb el BIST, impulsen des de fa vuit anys la iniciativa #científiques. Aquests dies, prop de 600 dones investigadores d’entitats de recerca públiques i privades recorren el territori fent xerrades a 530 escoles per demostrar els nens i les nenes que els científics són persones normals que es dediquen a la ciència, no genis.

I, de manera important, per ensenyar a les nenes de 6è de primària i 1r d’ESO (d’11 a 13 anys) que elles també, esclar, poden ser investigadores. “Volem acostar a les nenes models reals i propers de dones científiques, perquè s’hi puguin inspirar”, assenyala Miquel Gómez Clarés, director general de la FCRI.

Altres iniciatives, com el programa Magnet, Aliances per a l’Èxit Educatiu, impulsat per la Fundació Bofill, el Consorci d’Educació de Barcelona i el departament d’Educació, també estan contribuint en aquest sentit. Roser Argemí n'és la coordinadora i explica que el projecte porta 12 anys en funcionament amb l'objectiu de facilitar que el coneixement d'una institució de recerca entri de manera transversal en un centre educatiu promovent projectes de recerca i aprenentatge. "No és una hora de ciència, sinó que tots els projectes i assignatures tenen una mirada científica".

L’Escola Mas Falcó, al barri de Vallcarca de Barcelona, és un dels centres que hi participa, en aquest cas des de fa tres anys, de la mà d’Idaea, un centre de recerca del CSIC situat a Barcelona. Les investigadores d'aquesta institució entren a les aules d’I3 a 6è. “Els nois i les noies les veuen, tenen un model de què vol dir ser científica”, considera Laia Rodríguez López, cap d’estudis d’aquest centre.

Ja havien copsat que “l’espai que omplen els nens deixa les nenes molt a la perifèria de temes de debat, de conversa”. Un exemple clar, apunten, és el pati, “on ells tenen la majoria de l’espai físic, la pista, i elles es queden pels voltants”. Segons Rodríguez López, “l’escola ha de donar oportunitats perquè ells s’expressin, però també perquè elles tinguin veu”.

I ho fan des d’I3. Laura Perea Sáez explica que a infantil treballen des de temes de genètica fins a com sap el cos humà quan ha de créixer o l’embaràs. “Quan fèiem experiments, al final a l’acció els protagonistes eren només els nens”, recorda aquesta docent. Ara, parteixen de situacions d’aprenentatge, de preguntes que poden sortir dels propis infants i que posen en valor el mètode científic, la recol·lecció de dades. “Posem veu a tot el procés que generem i donem importància al procés. Valorem el pensament divergent, i en tota aquesta part més reflexiva, les nenes tenen coses a dir potents”, diu Perea Sáez.

“Diversificar la manera com s’ensenya la ciència dona espai a les nenes i a altres perfils d’infants. És sinònim de qualitat”, valora Couso, de la UAB, per a qui fomentar la participació de les noies en les STEM no s’ha de fer només per despertar vocacions. “És l’eina que tenim per cuidar-nos a nosaltres, els nostres, el nostre entorn –afirma sobre la ciència–. T’empodera per tenir pensament crític quan algú et diu que les vacunes no funcionen o que la crisi climàtica no existeix”. El coneixement científic, assegura, permet prendre més bones decisions. “És un problema majúscul que les dones tinguin menys oportunitats de fer-ho, de culturitzar-se, d’alfabetitzar-se, de desenvolupar pensament crític”.