Per què els infants catalans saben més anglès que física o biologia

Tothom recorda com les proves PISA van evidenciar el baix nivell dels nostres alumnes en matemàtiques o comprensió lectora. Aquestes proves també van palesar un baix nivell en ciències, però d’això ben pocs en parlen, malgrat que el coneixement dels alumnes catalans en biologia, tecnologia o ciències de la terra està vuit punts per sota de la mitjana espanyola i dels països de l’OCDE. 

En aquest mateix sentit, les proves de competències bàsiques que fa la Generalitat a sisè de primària mostren que les ciències obtenen les pitjors qualificacions entre totes les matèries. Al darrer any avaluat, el 2025, les ciències són l'única competència amb la mitjana suspesa. Cap altra matèria té uns resultats tan pobres. Els nens catalans saben més anglès que no física o geologia.

Aquestes dades suggereixen que el baix nivell científic dels nostres infants s’origina a l’educació primària, l’etapa que va dels cinc als dotze anys, aproximadament, i que molts consideren una oportunitat desaprofitada. Els infants d’aquestes edats tenen una curiositat infinita. És el moment perfecte per comprendre que la matèria és feta d’àtoms, copsar com s’organitza la vida, què és l’energia o com actuen les forces.

Però molt sovint no és així, i a la primària les ciències generalment es treballen poc. Les causes són múltiples, però els experts consideren que hi ha dos problemes estructurals bàsics: d’una banda, el currículum (el temari) català de primària és molt inconcret, i això fa que als mestres els costi saber què han d’explicar a classe (i no diguem ja com ni quan). Aquesta indefinició fa que cada mestre hagi de pensar pel seu compte què cal ensenyar, i és “com si cada metge hagués de pensar el tractament per a cada pacient sense un protocol”, afirma Anna Marbà, professora de didàctica de les ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).  El departament d’Educació està desenvolupant unes orientacions que concreten més, però no són prescriptives. Segons Marbà, aquestes orientacions “haurien de ser pròpiament el currículum”. Si més no, a molts altres països es detalla què cal ensenyar, quan i com.

El segon gran obstacle, i potser el principal,  és que la majoria dels mestres de primària tenen uns coneixements científics limitats. De fet, la darrera vegada que van estar en contacte amb les ciències va ser quan cursaven 3r d’ESO i van seguir els ensenyaments obligatoris de física, química o biologia. Tenien quinze anys. Després la majoria d’aspirants a mestre han anat triant les opcions del batxillerat que els permetien no cursar cap assignatura de ciències. Per tant, “molts mestres tenen dels temes científics una idea bastant superficial, o un desconeixement total”, afirma Victor Grau, professor del màster de professorat de la Universitat de Barcelona. Això no és cap secret, “els mateixos docents se n'adonen i ho admeten”, indica Grau.

Tot plegat té implicacions emocionals: “Els aspirants a mestre arriben amb por i rebuig cap a les ciències, sobretot la física i la química”, afirma Carolina Pipitone, professora de didàctica de les ciències de la UB. Un estudi en el qual ha participat aquesta investigadora assenyala que les emocions negatives dels alumnes del grau de mestre són freqüents en relació amb la química i la física, i en destaca la inseguretat (45,35%), la preocupació (34,88%) i la frustració (20,93%).  El resultat és que “ si les ciències et fan por, no les treballaràs amb els alumnes”, afirma Pipitone. I això és el que acaba passant en molts casos, cosa afavorida per un currículum inconcret.  

La clau: formar millor el professorat

Tanmateix, es tracta d’un problema global. Un estudi de la Universitat de Twente, als Països Baixos, de fa uns vint anys, ja assenyalava la poca confiança dels mestres en la seva capacitat per treballar idees científiques, i això fa que dediquin menys temps a aquestes matèries.  Arran d’això, a Holanda es va impulsar un programa que, en tres anys, va oferir formació a 5.000 mestres i que ha ajudat a corregir les deficiències detectades.

La formació sembla la clau per millorar la situació. De mestres motivats que volen formar-se n’hi ha, perquè molts són conscients que els cal millorar. De programes de formació també n’hi ha, però són pocs, l’assistència és voluntària i es fan sempre en les hores lliures dels mestres, en acabar la jornada laboral o dissabtes al matí.  Anna Marbà creu que caldria “alliberar un nombre significatiu de docents, per exemple un dia a la setmana, per tal que poguessin formar-se adequadament”.

I malgrat la precarietat i el voluntarisme, es fan iniciatives reeixides: el programa Petits Talents Científics ha format centenars de mestres durant dotze anys, una durada “excepcional, la majoria de programes de formació duren molt poc”, considera Jordi Martí, coordinador del programa i professor a la UVic. Per la seva part, el CESIRE (centre de formació permanent del departament d’Educació), entre altres activitats, està oferint ara mateix una formació intensiva en ciències a setanta mestres que, en un futur, “es convertiran en formadors i en referents de didàctica científica, escampats pel territori”, segons explica Sandra Memminger, coordinadora de ciències d'aquesta entitat. El CESIRE també duu a terme un pla pilot per formar tot el claustre docent de disset centres. Són bones iniciatives, però cal tenir en compte que a Catalunya hi ha prop de 4.000 escoles d’infantil i primària. Queda molt camp per córrer. 

Els experts troben a faltar un pla global ambiciós que garanteixi la formació sistemàtica d’un nombre elevat de mestres en ciències i en la seva didàctica. Això demana organització i pressupost, i només ho pot impulsar el departament d’Educació, que és cap a on convergeixen totes les mirades.

Catalunya s’hi juga molt. Serà difícil mantenir el nostre nivell de recerca, que és bo, però modest, si els alumnes reben una formació bàsica deficient. I sap greu formar ciutadans a qui costarà més destriar el gra de la palla en un món ple de fakes i pseudociències. Com assenyala Víctor Grau, els coneixements científics “són bàsics per entendre la realitat i fomentar l’esperit crític, i han de formar part de la cultura general de tothom”.