Ricard Solé: “No hi ha cap màquina ni cap IA capaç de viatjar en el temps com fem els humans”

De curiositat contumaç, Ricard Solé (Barcelona, 1962) engolia tots els llibres de segona mà que arribaven a la biblioteca familiar. Aquelles lectures esperonaven encara més la seva imaginació i les preguntes se li anaven amuntegant al cap. Potser per això, ara les qüestions que intenta resoldre transiten entre disciplines, entre ciències i humanitats, entre física i neurociència, química i filosofia, i ciència-ficció.

Físic i biòleg, professor també del singular i llegendari Institut de Santa Fe, a Nou Mèxic (EUA), aquest investigador ICREA de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona, és avui també al capdavant del Laboratori de Sistemes Complexos dins de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE UPF-CSIC). En la seva feina, intenta entendre els orígens i l’evolució de la complexitat, i dels sistemes naturals i artificials, incloses les cognicions possibles i el que ell anomena 'cervells líquids'.

Ara prepara un llibre sobre éssers fantàstics que podrien haver existit, que dibuixa i intenta argumentar científicament per què, finalment, no existeixen. Autor de nombrosos llibres, ha comissariat diverses exposicions. La darrera: “La invenció del temps”, que es pot visitar al Centre Martorell d’exposicions, vinculat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

D’on sorgeix la idea de dedicar una exposició al temps?

— Feia anys estava preparant un llibre sobre la predicció, sobre com els humans intentem esbrinar com fer prediccions del món, i estava llegint el llibre La invenció del futur, que parla del viatge mental en el temps. I em tenia fascinat. Aleshores, en Carles Lalueza-Fox [director del Museu de Ciències Naturals] em va proposar comissariar una exposició sobre diversitat humana. I jo li vaig contestar amb una altra proposta, la invenció del temps. "Carai, vols ser el comissari d'aquesta exposició?", em va proposar a l’instant. I aquí estem.

Un tema complex, el temps.

— Tota la meva carrera científica gira al voltant de la complexitat. Tracto d'entendre’n els orígens i l’evolució, i un dels aspectes en què estic submergit ara són els espais de cognició: com apareix la cognició a l’evolució, com es diversifica, com apareixen classes de cognició diferents. Perquè per força els sistemes han de tenir el concepte del temps incorporat.

Com?

— Amb la memòria. La capacitat de recordar el passat i la capacitat d’entendre el futur. Entendre-ho fa llum sobre l’evolució. Per exemple, una cosa ben curiosa és que la memòria no funciona del tot bé i podem tenir records falsos. Òbviament, és superpoderosa, però no és del tot fiable. I això és així per la selecció natural. Per a la nostra supervivència, l’essencial és crear futurs i no tant si podem recordar amb exactitud el passat.

La biologia incorpora el temps.

— Les primeres cèl·lules que apareixen al planeta ho fan. I té molt de sentit que sigui així. Un bacteri que s’ha de replicar ràpidament ha de ser eficient. I l’únic truc és anticipar-se al que passarà a través d’un rellotge intern, el ritme circadiari, que li diu si arriba ja el sol, o si és de nit. Amb l’explosió de formes de vida del Càmbric, fa entre 540 i 530 milions d’anys, apareixen els primers depredadors que tenen ulls: s’han de moure en un entorn incert i estan dotats de sensors. I tot això s’ha d’integrar, de sincronitzar. Com? Amb un cervell. Comença una revolució brutal: apareixen la memòria, l’aprenentatge, l’anticipació, la planificació. És l’inici d’un canvi a la biosfera.

I quan comença la consciència del temps?

— Malgrat que, segurament, som els únics del regne animal que sabem que tenim una existència finita, com inferir-ne l’inici no és fàcil. Però, tot i que no hi ha fòssils ni del llenguatge ni de la ment, tenim les pintures rupestres, per exemple. Qui va pintar les escenes d’Altamira no ho va fer per comunicar-se amb persones que estaven allà, sinó que aquells dibuixos són un missatge per al futur.

No eren eines per explicar-se històries els uns als altres?

— Sí, les històries serveixen per parlar amb qui t’envolta, però aquestes pintures transcendeixen. Són permanents. Els humans som una espècie singular, i en aquesta singularitat trobem elements que podem trobar en petita dosi en altres espècies, com ara llenguatge complex, la capacitat d’identificar les emocions dels altres. En un grup cooperatiu com el nostre, saber-se posar a les sabates i a la ment dels altres és un factor molt poderós. A més, som capaços de viatjar mentalment en el temps, cosa que no pot fer cap màquina. Ni cap IA.

Què vol dir?

— No tan sols recordem el passat, els nostres sistemes de memòria tenen molta complexitat i podem inventar futurs. Ens podem projectar d'aquí a 10 anys i podem projectar els altres, i no en un sol escenari, sinó en infinites possibilitats. Quan convides amics a sopar a casa i penses en què prepararàs per menjar, en si a tal li agradarà o si l’altre farà tal o tal altra broma, estàs fent derivades de coses que no han passat, que pertanyen al futur. Aquesta capacitat d’imaginar múltiples escenaris és summament extraordinària, una supermàquina del temps que sí que existeix!

Capacitat innata o apresa, aquesta de mentalment poder entendre el passat i el futur?

— Els nens en un moment donat comencen a entendre que hi ha un passat i un futur. És un procés de construcció. I, de fet, en algunes malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer, el temps es perd en un moment donat i els malalts deixen de poder planificar, perquè no entenen que hi ha un futur. Curiosament, estudis fets amb ressonància magnètica funcional mostren que quan pensem voluntàriament en alguna cosa que vam fer fa dos dies s’il·luminen tres àrees del cervell en concret, les mateixes que si intentem pensar en allò que farem demà o demà passat. La memòria és la cultura que ens permet construir el futur.

Resulta sorprenent com els humans tenim un rellotge intern que, de manera bastant universal, ens permet saber si han passat 20 minuts, 5 o 30.

— Es comença a esbrinar que hi ha neurones capaces de portar un comptador intern de temps. Les malalties, les lesions, ens en donen pistes. Per exemple, els vídeos dels pacients amb Parkinson del neurocientífic nord-americà Oliver Sacks mostraven com alguns es movien extremadament lents, però quan es passaven les imatges a velocitat augmentada, els malalts es movien de manera normal, tot i que a una escala de temps diferent.

Quan comencen els humans a voler mesurar i controlar el temps?

— Amb l’agricultura, que ens permet redescobrir una cosa que ha inventat la natura, que una llavor és una planta del futur. La divulgadora científica Ann Druyan diu que és a partir d’aquell moment que els humans viuen el futur. L’agricultura és una revolució increïble que també comporta que, d'aquell moment ençà, ser eficient, ser productiu amb les tasques estigui lligat als cicles de dia i nit, a les estacions. Cal entendre’ls bé per anticipar-s’hi. I això va portar a l’aparició dels primers calendaris astronòmics.

Resulta curiós com algunes cultures entenen el temps de manera lineal, i d’altres, en canvi, circular, com els alienígenes de la pel·lícula Arrival, de Denis Villeneuve (2016).

— També n’hi ha que no en tenen, de temps, com la cultura pirahã a l'Amazònia, com va descobrir el lingüista americà Daniel Everett. Aquesta tribu no té un llenguatge ni per als números ni per al temps. De fet, no els cal, perquè viuen en un entorn de recursos il·limitats. Van a pescar i saben que pescaran perquè el riu té peixos, i si en pesquen moltíssims, se’ls mengen tots, no en guarden mai. No els cal preveure un futur on potser no en tindran.

Quan la ciència comença a estudiar el temps?

— Sempre se cita Sant Agustí, però la veritat és que els filòsofs de molt abans ja pensaven sobre el concepte del temps, de si existeix o és una invenció nostra. Científicament, en física ara mateix hi ha una discussió sobre si el temps és real, si existeix, si té diverses dimensions. Estem en un moment de transició.

Einstein va posar tot el que pensàvem que sabíem sobre el temps cap per avall amb les teories de la relativitat.

— Temps i espai. Fins a Einstein es pensava que el temps era lineal i que un rellotge a la Terra i un altre a Andròmeda estaven sincronitzats i assenyalarien la mateixa hora. A partir d’experiments mentals que va començar a fer d’adolescent, el mateix Einstein acaba adonant-se que –i això és molt contraintuïtiu– si tens un cos en moviment, el pas del temps en aquell cos és diferent. I aquesta idea es carrega el principi de simultaneïtat fins aleshores establert. Ara el temps depèn de l’observador i això té conseqüències increïbles, com ara que matèria i energia deformen l’espai-temps.