Un peu sacseja la teoria de l'evolució humana: "És una espècie diferent de Lucy"

BarcelonaLa nit que el paleoantropòleg nord-americà Donald Johanson va desenterrar l'esquelet d'homínid més antic de la humanitat a l'actual Etiòpia sonava de fons Lucy in the sky with diamonds dels Beatles. Era l'any 1974 i els investigadors van batejar el fòssil més famós a propòsit d'aquella cançó. La descoberta de Lucy va marcar un abans i un després en la història evolutiva: va demostrar que els Australopithecus afarensis, que van viure aproximadament fa 3,2 milions d’anys, caminaven drets molt abans de l'aparició del gènere Homo. Però fa una dècada que se sospita que Lucy i els seus iguals no estaven sols i que no són els únics candidats a ser els nostres ancestres bípedes directes.

Un estudi publicat aquest dimecres a Nature defensa la coexistència d'aquesta espècie amb una de més recent –i menys reconeguda–, l'Australopithecus deyiremeda. La prova: l'associació de noves restes a un peu fossilitzat de fa 3,4 milions d'anys que van trobar a la mateixa regió fa anys i que presenta uns patrons d’adaptació a la locomoció diferents. Una descoberta que fa trontollar el que sabem fins ara dels nostres orígens.

L'any 2009 científics dirigits pel paleoantropòleg Yohannes Haile-Selassie van trobar vuit ossos del peu d'un antic avantpassat humà dins de capes de sediments de 3,4 milions d'anys d'antiguitat al rift d'Àfar, una cicatriu geològica que travessa prop de 5.000 quilòmetres a l’est de l’Àfrica. El fòssil, anomenat peu de Burtele, es va trobar al jaciment de Woranso-Mille i es va donar a conèixer en un article científic el 2012. 

"Sabíem que era diferent de l'espècie de Lucy", assegura Haile-Selassie, que és el director de l'Institute of Human Origins (IHO) i professor de l'Escola de l'Evolució Humana i el Canvi Social de la Universitat Estatal d'Arizona. La resta era anatòmicament més primitiva, però els investigadors no es van atrevir a posar-li un nom i cognom i assignar-la a una espècie concreta.

El fòssil evidenciava que era un peu amb un polze oposable que, a ulls dels paleoantropòlegs, el feia més semblant al d'un primat que al d'un humà. Aquesta característica els devia facilitar grimpar pels arbres, però no els devia impedir caminar sobre dues cames. A diferència dels humans moderns, probablement aquella espècie s'impulsava amb el segon dit del peu, afirma Haile-Selassie, la qual cosa devia fer-los tenir una petjada menys estable. "Estem descobrint que el bipedisme dels primers homínids no tenia una sola forma. Hi havia diferents maneres de caminar sobre dues cames abans que aparegués el patró més modern", valora.

Les dents revelen una dieta diferent

El grup de Haile-Selassie va descriure l'any 2015 l'existència de l'A. deyiremeda –dia-ihreme-dah vol dir parent pròxim en la llengua àfar de la zona–, però no va voler vincular-hi el peu fins que no tingués proves més sòlides. La validesa sempre prové de cranis, mandíbules o dents. Ara, però, asseguren que han pogut confirmar que les restes s'associen a la nova espècie.

En l'article a Nature, han anunciat el descobriment de nous fòssils d'homínids al jaciment de Woranso-Mille, a la part central de la regió d'Àfar, que daten d'uns 3,4 milions d'anys. Es tracta de fragments de pelvis, crani i una mandíbula amb 12 dents d'un infant d'uns quatre anys, algunes encara de llet, trobades a la mateixa secció estratigràfica del sòl que el fòssil del peu.

Woranso-Mille és ara com ara l’únic lloc on s’ha pogut demostrar de manera clara que dues espècies d’homínids coexistien en el mateix moment i espai ara fa 3,4 milions d’anys. Els investigadors consideren que entendre com es repartien el territori, la dieta i la mobilitat pot aportar claus sobre com evoluciona la diversitat dins la nostra pròpia línia evolutiva.

Analitzant l’esmalt dental de les dents trobades, l'equip ha conclòs que l'A. deyiremeda s’alimentava principalment de recursos provinents d’arbres i arbustos, com ja feien homínids més antics com l'Ardipithecus ramidus o l'A. anamensis. En canvi, Lucy i els seus congèneres van començar a incorporar a la seva dieta herbes tropicals i llavors. "Això indica que ambdues espècies ocupaven nínxols ecològics diferents, fet que podria explicar la seva coexistència sense competència directa", indiquen en un comunicat.