Josep Maria Martorell: "Estem en el moment més calent de la investigació científica a la història"

Hi ha una cruïlla entre tecnologia, ciència i intel·ligència artificial que pot revolucionar la medicina, la investigació, i altres coses que segurament no ens podem arribar a imaginar avui dia. Una de les persones que més sap d’aquesta cruïlla és Josep Maria Martorell. Ha estat director general de Recerca, director associat del Barcelona Supercomputing Center i des de fa uns mesos és soci de la gestora Invivo Partners, on es dedica a invertir en projectes d’intel·ligència artificial.

Se li va preguntar al CEO de Google què significa la intel·ligència artificial i ho va comparar amb l'aparició del foc. Ho comparteix?

— Seria una mica prudent i diria que és comparable a l'aparició d'internet, que ha canviat la manera com vivim. I si pensem una mica fredament res del que fem a cada hora del dia ho podríem fer si no fos per internet, ho faríem d'una altra manera. Jo crec que la IA, que no deixa de ser una tecnologia, també ho transformarà tot. Com vivim, com treballem..., tot. 

 Parlem de poder. En mans de qui està la IA?

— Bàsicament, en mans de dues grans potències mundials, que són els Estats Units i la Xina. Hem passat de la geopolítica a la geotecnologia. Fins ara els països es discutien, i per desgràcia es continuen discutint, per fronteres o matèries primeres. Ara hi ha un tercer terreny de joc, la tecnologia. 

O sigui, la IA és el nou petroli?

— Els components que fan possible la IA són el nou petroli. La IA depèn de tres coses: algoritmes, dades i computació. Darrere dels algoritmes hi ha talent. I la batalla mundial pel talent és excepcional, i és una batalla que a Europa encara podem jugar bé. El segon tema són les dades, és encara més brutal, i per això és important tenir una bona regulació. I el tercer terreny, aquí el perdem segur, com a europeus, és el terreny de la computació, és a dir, dels xips.

Per què l’hem perdut?

— Ni tenim fàbriques per fer aquests xips, ni tenim grans companyies que dissenyin els components. Hi podem posar remei els anys vinents, perquè hi ha una aposta europea rotunda, el dubte és si serem prou ràpids. 

La fabricació més important continua a Taiwan, oi?

— Sí, i és una barbaritat. El 90 % continua allà. Però si parlem de xips d’alta precisió, els Estats Units s’han posat molt les piles i s’estan fent inversions públiques excepcionals, i en els anys vinents veurem els fruits. A Europa no hi ha manera d’aconseguir atraure un projecte de fàbrica de xips d'alta precisió, d'alta complexitat. 

Per què?

— Estem parlant d’una cosa extremadament complicada. Perquè la gent ens entengui, estem parlant d'una inversió que no és menor, 20.000 milions d'euros, poca broma. Des del dia que dius som-hi... fins al dia que treus el primer xip, potser passen 10 anys.

Però no tenir-la et deixa amb un problema de sobirania.

— Sobretot pel que fa al disseny, no tant la fabricació, que al final passa per Taiwan, però també per Corea o Estats Units, i es podria fer una estratègia d’aliances. Però el disseny està concentrat en mans de molt poques companyies que o bé són xineses, amb tots els problemes de seguretat i de regulació, o bé són nord-americanes. El problema és no tenir companyies europees sobiranes en disseny de xips. I la inversió per fer això és molt menor que fer una fàbrica. Aquí sí que hi ha iniciatives interessants, a Catalunya n'hi ha alguna. És aviat per dir res, però potser en dos, tres o quatre anys Europa podria posar alguna companyia en una posició rellevant en l'àmbit mundial. 

La lluita d’aquest segle per l’hegemonia és entre la Xina i els Estats Units. Qui guanyi la batalla tecnològica haurà guanyat la batalla?

— No estic segur que hi hagi un guanyador. És a dir, tenim molt aquesta idea que el que guanya s'ho emporta tot, perquè som d'un món molt monopolar, on els Estats Units manava i la resta anava enrere. Ara la sensació és que anem a un món multipolar, en què hi ha diferents territoris i a cadascun d’ells, un d’aquests grans actors amb molta influència. No un que s’ho acabi quedant tot. 

Afirmes que l'oportunitat està en el talent

— Tenim una gran oportunitat. Primer, Europa no té res a envejar quant a talent a cap altre part del món des del punt de vista científic i tecnològic. Ens ajuda la situació geopolítica i com s’estan tancant alguns països del món sobre si mateixos.

Ens ajuda Donald Trump?

— Bé, cada cop que el govern nord-americà decideix complicar la vida a la gent que vol un visat, la gent busca llocs on obtenir un visat sigui més fàcil.

I esteu notant que ve molta més gent?

— Absolutament. Crec que en qualsevol institució acadèmia s'ha notat un canvi molt fort en l'últim any. Sobretot amb europeus expatriats allà que estan decidint tornar, i asiàtics i iberoamericans, que tenien una tendència natural molt forta per anar als Estats Units, i ara els pot interessar més Europa. Les dues tendències, combinades, jo crec que ens ofereixen una oportunitat espectacular i única.

I Barcelona és un bon lloc per a ells? 

— Tu on aniries a viure abans, a Hèlsinki o a Barcelona? Barcelona amb salaris no pot competir respecte a molts llocs d'Europa, però hi ha condicions de vida espectaculars. No només pel clima, hi ha moltes altres coses que són importants. La vida cultural de la ciutat, un sistema educatiu que no està gens malament, un sistema sanitari que no poden creure’s que sigui gratuït i d’accés universal... La combinació de tot això ens situa en el top 5 de llocs atractius d'Europa, per descomptat.

Però parlem de gent que abans anava a Harvard o Colúmbia i ara ve a Barcelona?

— Sí, perquè la situació política allà és poc atractiva i també per un altre factor important: som predictibles. Els europeus podem ser avorrits i lents, però som predictibles. És a dir, si un govern diu que posa en marxa un projecte científic, el posa. El govern nord-americà pot decidir un divendres canviar o anul·lar tot un programa. 

Creus que els governs europeus entenen de què va la batalla?

— Hi ha consciència que la ciència és un actiu de país, cosa que fa 20 o 25 anys era impensable. I hi ha consciència que aquesta és la base per a algunes de les oportunitats futures pel que fa a país i en l'àmbit econòmic. Després criticarem si ho fan millor o pitjor i posen prou diners o el que sigui. Però fa 15 o 20 anys havíem de debatre per què això era important, i avui ja ens ho podem saltar. 

Què significa la IA de cara a la investigació?

— Un canvi de paradigma absolut. A mi m'agrada dir que segurament estem en el moment més calent de la investigació científica a la història. L'ús massiu de la intel·ligència artificial per interpretar grans volums de dades de la recerca et permet fer coses que fins ara era impossible de fer. 

Un exemple?

— L'exemple més fàcil, que no dic que sigui simple d'entendre, és el Premi Nobel de Química de l'any passat. 

Recordem-lo.

— Es va donar a 3 persones que no són químics, la majoria eren enginyers, que no treballen en una universitat, treballen en una empresa i van resoldre el problema del plegament de les proteïnes. El que és rellevant és que és un problema que la humanitat havia estat incapaç de resoldre. De manera que la IA no només accelera processos, resol problemes. Per això crec que en els propers anys veurem molts avenços científics en totes les disciplines gràcies a la intersecció entre la ciència més avançada i l'ús massiu de la intel·ligència artificial.

I això canvia el mètode científic?

— Això posa en crisi el mètode científic. Però seguint amb l’exemple del Nobel, hi ha una pregunta important. L’algoritme encerta la resposta, però per a nosaltres resoldre un problema vol dir trobar les regles que expliquen per què allò passa d'aquella manera. I això la IA no ho fa. De manera que jo no diria que canvia el mètode, però sí que el posa en crisi. Fins ara nosaltres dèiem: tinc una teoria, vaig al laboratori, miro si funciona. Ara tinc algoritmes que m’acompanyen a trobar noves conclusions. 

I això pot significar en el futur acabar amb l’experimentació animal?

— A mi m'agradaria, ja podem simular cors humans. Encara no ens ho podem estalviar del tot, però crec que serà possible en un futur. I que ara parlem de fer coses in vitro o en viu, o sigui, al laboratori o amb animals, i passarem a fer in silico. O sigui, simulacions computacionals.

Això vol dir crear un altre “jo”, però amb dades?

— Imagina't la potència que això té. Quan una companyia et fes un dispositiu mèdic per posar-lo al teu cor, ja no seria estàndard, sinó totalment personalitzat. 

Amb tantes dades hi ha riscos, com per exemple, que no et donin assegurança mèdica perquè saben que tens risc elevat de patir qualsevol malaltia.

— Aquí entra la regulació. Llavors, què diu la regulació europea, que és molt criticada? Jo crec que senzillament per gent que no se l'ha llegit. La regulació europea diu, mira, pots regular la tecnologia d'intel·ligència artificial en funció de la mida, de quant gran o quant potent és una IA. Tu pots desenvolupar la IA que vulguis. Ara bé, l'ús que en facis, jo te'l regulo. Tu vols utilitzar la IA per decidir si dones un crèdit o dones una assegurança? Pots fer-ho com una eina de suport. Però la llei et diu que la decisió sempre ha de ser explicable. Per tant, pots utilitzar la IA? Sí. Pots creure't directament la IA deixant en una situació de vulnerabilitat moltes persones? No. Jo diria, en general, que això ho tenim bastant ben orientat.

Quin és el límit de la IA?

— Hi ha tres grans límits. Un té a veure amb la capacitat d'inversió. El talent, les dades i la computació valen diners. Un altre són els recursos naturals, perquè fer anar tot aquest sistema consumeix energia, i l’energia és limitada. I la tercera, fonamental, és el físic. Els xips estan imprimint a una amplada de 3 nanòmetres, un nanòmetre és una milionèsima part d'un mil·límetre. Molt més avall no podem anar.