Madremanya: la distesa elegància de l’Emergent

El dissabte 6 de juliol, a la bellíssima plaça medieval de Madremanya, arribava al final la 15a edició de l’Emergent, festival que cada estiu inunda diversos municipis del Gironès amb vetllades de música, arts escèniques i ambient festiu. Les entrades exhaurides amb antelació certifiquen l’èxit del certamen i del seu paradigma: itinerant i multidisciplinari, aspectes que somatitzen l’originalitat de la proposta i també la seva coherència, a banda que els programes es prefiguren habitualment dissenyats amb criteri.

Tot i això, es pot qüestionar el llançament als lleons de Smoking Bambino. El públic encara anava entrant al recinte i no es va il·lusionar gaire amb les cançons generoses i filigranades del cantautor gironí, ara més allunyat del registre 'indie' i aflorant amb estil i conseqüència el llegat ‘bluesy’ de Tom Waits, de qui emula la veu. Una música que mereix més intimitat i empatia, sobretot en el format sense banda.

Ja entrada la nit, va tenir més sort el talent de Shado, un jove mag de l’àrea de Barcelona que va captivar l’audiència amb els seus divertits trucs interactius, posant desconeguts en contacte extrasensorial i furtant mòbils, rellotges i carteres a aquells que s’aventuraven a pujar a la tarima. Seguidament, l’únic artista estranger venia de Londres i era ThePetebox, que com el nom indica es mou pels terrenys del 'beatbox', que maneja amb ardits i substància. Tot i així, va recórrer a una guitarra ‘stratocaster’ per als temes que li van portar més dividends, com ara les versions de ‘Where is my mind’ dels Pixies o ‘Kids’ de MGMT. El vent sacsejava les hores i les heures, però la pluja, per fortuna, no va passar d’una breu amenaça.

La nit també comportava poesia i clown. La primera, amb Salva Soler, el qual, malgrat certes acceleracions innecessàries en la rapsòdia i l’autoestima, va ser capaç de connectar amb la platea, com en el poema compost únicament amb títols de pel·lícules. En canvi, Carlo Mô i Mr. Di no van acabar de connectar del tot amb el seu espectacle de mim minimalista sobre la incomunicació, excepte per alguns moments d’inspiració espontània, com ara quan van improvisar el raïm de Cap d’Any perquè no podien escapar del so –incidental però rotund– de la campana de l’església.

Per tancar la vesprada, un visitant habitual de l’Emergent, Quimi Portet, en format ‘power-trio’. Passen els anys i el veterà rocker envelleix amb elegància, combinant la laboriosa experiència en el directe amb l’innegable talent –més com a lletrista costumista que com a cantant, també s’ha de dir. A nivell estilístic hi ha certa repetició (alguns diran que són ‘senyes d’identitat’); tot i així, l’empenta, la capacitat rítmica i els solos de guitarra trepidants compensaven de forma estel·lar la paleta de colors de l’actuació.

Donant la benvinguda a la mitjanit, el públic (heterogeni i intergeneracional) sortia satisfet, comentant, però, que l’oferta de menjar i beure podia ser més àmplia. També podem objectar que l’alineació va sortir aquesta vegada totalment en clau masculina, quan generalment l’Emergent sap cuidar la paritat a l’escenari. La veritat és que la gent de Madremanya va viure la vesprada de forma alegre i distesa, quasi com si fos una festa major sofisticada. Amb tota garantia, tot emergirà de nou l’any que ve.