El crit de la selva ressona al cor de Josep Pujiula

Director De ‘sobre La Marxa’Què és el que empeny un home a construir una vegada rere l’altra allò que el món l’obliga a destruir? Josep Pujiula, més conegut com a Garrell o el Tarzan d’Argelaguer, era un nen a qui li agradava anar al bosc per jugar a fer el salvatge. S’enfilava als arbres, es banyava al riu, pescava peixos amb les mans. Van passar els anys i un dia va començar a transformar el bosc. Va pensar que si construïa una presa al rierol tindria una bassa on banyar-se. Després va portar-hi animals, i els va fer cabanes per protegir-los. A partir de llavors, el joc se li’n va anar de les mans, i en pocs anys aquell mateix home va acabar construint tot un poblat salvatge al bell mig de la Garrotxa. Aquelles peculiars construccions no van passar desapercebudes als que circulaven per una carretera propera. Així van començar les visites, però no totes van ser amistoses. Alguns “gamberros”, com deia en Garrell, es dedicaven a destruir el que a ell li havia costat tants mesos aixecar. En resposta, en Garrell va construir un laberint quilomètric, amb torres de més de 30 metres, des d’on es reia dels visitants desorientats.

Tarzan contra l’home blanc

Al llarg dels següents anys, les construccions d’en Garrell van ser l’escenari d’uns peculiars remakes de les pel·lícules de Tarzan que ell mateix dirigia i protagonitzava. Tot va començar quan l’Aleix, un noi de 14 anys, es va presentar al bosc amb una càmera. En aquelles pel·lícules, en Garrell es posava el “ taparrabos ” i corria per la selva escapant-se de “l’home blanc civilitzat”. D’alguna manera semblava com si s’anticipés al que acabaria passant a la vida real. Les destrosses dels “gamberros” van anar en augment i van empènyer el mateix Garrell a destruir el seu món i cremar-lo. El que ningú s’esperava és que al cap de pocs anys aquell home tornés a construir tot aquell món de fantasia, i encara menys que el fes més gran: amb més torres, més altes i amb més laberints. Fins al punt que en Garrell va ser considerat un dels artistes d’art brut més importants del món. Però l’home civilitzat va arribar en forma de màquines constructores, i va empènyer en Garrell a destruir-ho i cremar-ho tot altre cop. Ell no es va resignar i va tornar a aixecar el seu majestuós món al costat d’aquella impecable autovia. L’autoritat, però, va fer acte de presència una vegada més, aquest cop al·legant que el lloc era il·legal. Ara fa prop de quatre anys en Garrell em va explicar la seva història, i així va començar una relació que ha durat fins avui. D’aquesta experiència n’ha sortit una pel·lícula: Sobre la marxa. En el procés em vaig sorprendre explicant la història d’en Garrell a qualsevol persona que es prestés a escoltar-la. Vaig construir i destruir tres pel·lícules abans de trobar la versió definitiva. Suposo que intentava entendre la força darrere d’un home que desfeia per seguir fent. I avui, després de quatre anys, m’adono que encara no tinc la resposta.

Destruir-ho i tornar a començar

Em pregunto què hauria passat si en Garrell no hagués tingut mai problemes, si aquells “gamberros” no l’haguessin amargat contínuament, si no li haguessin construït una autovia a sobre o si els Mossos no haguessin declarat el lloc perillós i mancat de sortides d’emergència. El més segur és que hauria acabat per avorrir-se dels laberints i hauria trobat una altra afició. Potser, precisament, els problemes li van donar la força per seguir. On la majoria veuria un obstacle ell hi veia una oportunitat. Ja m’ho va dir una vegada: “Jo per viure bé m’he de complicar la vida”. Penso en el fet que molt sovint convertim els obstacles en excuses per justificar-nos quan ens rendim. O en com avancem encegats amb la promesa d’un objectiu que no arriba, vivint el dia a dia com un simple tràmit que ens hi acosta. Pal rere pal, pedra a pedra, durant més de 45 anys, en Garrell va aixecar una ciutat sencera sense haver-s’ho proposat. I ho va fer tres vegades. El fet de gaudir cada en pas li va permetre no enfonsar-se quan va haver de tirar-ho tot a terra. Només d’aquesta manera, tornar a posar el primer pal és tan significatiu com l’últim. Així, la seva obra no té principi, ni tampoc final.

Reconeixement inesperat

El que en Garrell no s’imaginava és que la seva història viatjaria arreu del món: Holanda, el Canadà, Suïssa, Portugal, Itàlia, el Brasil, Corea del Sud, Taiwan, Polònia, Grècia, Sèrbia, els Estats Units... Com tampoc que ell mateix sortiria per primer cop del país amb una màquina voladora de l’home civilitzat per recollir premis. Ara entenc les seves paraules: “Si m’hagués imaginat des d’un principi on arribaria tot això, no hauria sigut capaç de fer-ho”.