Galeries d’art, un negoci que va fent la viu-viu

Girona“Les galeries d’art són un model decimonònic que, almenys a Girona ciutat, ha tocat fons totalment. No sé si pels efectes de la crisi o perquè hi havia una bombolla en el món de l’art. Sense oblidar el fatal augment de l’IVA -sentencia el crític d’art Eudald Camps quan analitza el moment del sector galerístic-. Quan vaig començar a fer de crític, el 1999, hi devia haver una dotzena de galeries a Girona, algunes amb projectes molt interessants. En 17 anys el 90% han desaparegut”, afegeix.

A la resta de la demarcació moltes galeries també han tancat portes però els milers de visitants a la costa de Girona fan que l’estiu continuï sent temporada alta per les galeries i espais expositius d’art. Sobretot a l’Alt i el Baix Empordà, que en concentren un bon nombre, es programen desenes d’exposicions i activitats. “La ciutat de Girona sempre ha sigut difícil per a les galeries perquè el públic gironí és molt conservador. Els nostres clients són de Barcelona o estrangers habituals”, diu Michael Dunev, propietari de la galeria que porta el seu nom a Torroella de Montgrí i que obre tot l’any, encara que a l’hivern només en caps de setmana i en hores convingudes. “Sense exposicions en museus o galeries, l’artista no té l’oportunitat de mostrar la seva obra. I sense veure-la en el seu conjunt costa més entendre-la i valorar-la”, explica Dunev, que defensa les galeries i els espais que exposen art sense ser pròpiament galeries. “No els considero una competència. Si incentiven l’interès per l’art, ja m’està bé”, afegeix.

Galeries de temporada

La Galeria Horizon de Colera només obre uns mesos als estius des de fa 24 anys. Els seus propietaris, Silvy Wittevrongel i Ralph Bernabei, artista, tanquen a la tardor i viatgen, sobretot a Bèlgica i als Estats Units, d’on són originaris. “La galeria és una passió que hem de mantenir perquè, si només ho fas per diners, malament -diu Bernabei-. No pots mesurar l’èxit d’una galeria només per les vendes, no són només una boutique. Han d’ajudar a educar l’ull dels visitants”, afegeix. En això coincideixen Dunev i Camps. “Avui la gent consumeix milers d’imatges cada dia i educar els visitants vol temps -diu Dunev-. Algunes galeries que tenen criteri també tenen la funció d’ajudar a legitimar els artistes”, afegeix Camps.

El reducte de Cadaqués

La web de l’Ajuntament de Cadaqués consigna fins a 14 galeries d’art al municipi. Fa uns anys n’eren moltes més. És un cas insòlit. L’atracció artística ancestral (Pichot, Picasso, Duchamp, Dalí) perdura i es manté amb tota mena d’artistes que encara avui fan del poble el seu refugi creatiu. Els artistes formen comunitat i les galeries són un atractiu turístic més. La Galeria Cadaqués, entre les més prestigioses de Catalunya, reivindica aquest any Joseph Beuys, un artista compromès, vigent però bandejat. La mostra és comissariada per l’escriptor i crític d’art Vicenç Altaió, el galerista Huc Malla i l’artista Erika Prüfert.

Altaió va començar a freqüentar Cadaqués el 1992. Des de llavors ha vist diverses onades de canvis que no són alienes als canvis del paisatge cultural català o internacional. “Cadaqués va tenir en el passat un paper significatiu gràcies a Gianfranco Bombelli, que va atraure un seguit d’artistes de primer nivell, però continua tenint molta activitat cultural, sempre renovada. Mai no hi ha hagut tanta gent com ara. Es manté com a espai demiúrgic i tel·lúric de creació”, diu Altaió, que també creu que les galeries, que són molt plurals estèticament, són avui “més de portes enfora” i que és veritat que no hi ha mercat, perquè el públic cada cop vol ser més creador que consumidor. “És evident que hi ha un xoc amb els vells models”, afegeix, i és de l’opinió que el fenomen de l’elevada activitat cultural té a veure, sobretot a l’Empordà, amb un cert abandó del concepte de vacances i un retorn al “complex i sempre més joiós concepte de l’estiueig”, que trasllada el centre de gravitació cultural de Barcelona a altres punts del país.

Creador i galerista per als amics

El Km7 que dóna nom a l’espai d’art de José Luis Pascual és el de la carretera d’Orriols a l’Escala, just al costat de la gasolinera de Saus, Camallera i Llampaies. “No sóc pròpiament un galerista, només cedeixo a l’estiu als meus amics l’espai on mostro les meves creacions la resta de l’any”. La condició és que sigui obra nova i creada expressament per a l’ocasió. Dissabte unes 300 persones van assistir a la inauguració de les exposicions de Perico Pastor i Víctor Pérez-Porro que té actualment a l’espai expositiu del seu taller-habitatge. “Tinc la sort de tenir molts amics que són grans artistes, és el fruit de molts anys en el món de l’art”. Quan té exposicions obre només els divendres, dissabtes i diumenges de 7 a 9 h. Aquest horari afavoreix trobades i tertúlies en què participen artistes de la zona. “Camallera és un entorn amb molta vida artística. Tots ens coneixem i, cosa insòlita, tots som amics”. Pascual, pintor, dibuixant i escultor, és força pessimista respecte al futur del món de l’art però, malgrat tot, continua fidel a una fórmula poc corrent de crear i mostrar tant l’art propi com el dels seus col·legues.

Un altre model interessant és el de Brots, a Camallera. El va crear un grup de professionals creatius (dissenyadors, artistes, petits productors) per unir forces i vendre tant obra seriada a petita escala com peces fetes a mida. La seva idea és generar un producte atrevit, diferent, que no hagi de competir amb els estereotips del mercat. No és pròpiament una galeria d’art, però la intensa activitat i l’ampli espai expositiu en fan un punt de trobada per a tots els interessats en l’art.

D’altra banda, la galeria de Lola Ventós és l’excepció que confirma la regla: el juliol i l’agost tanca i es converteix en un casal d’art. “Figueres queda buida, els que van al Museu Dalí només van allà o com a molt a la Rambla”, diu Ventós, que es defineix com una “idealista que s’emociona amb l’art”. Per això va obrir el 2006, quan moltes ja tancaven.