El Girona FC, com un coet cap a Primera Divisió

GironaEls aixafaguitarres pronosticaven la desinflada. Un dels equips amb el pressupost més minso de la categoria (4,7 milions contra els 21 del Reial Betis, els 15 del Mallorca, els 14 del Saragossa o els 12,5 de l’Osasuna) no seria capaç d’aguantar el ritme. Massa quilòmetres a les cames dels jugadors clau. La confiança té un límit. Els entesos advertien que els equips històrics que aspiraven a tornar a Primera acabarien imposant la seva llei. Però, com diu el tòpic, el futbol és el futbol, i el que practica el Girona és dels millors. Una confiança a prova de bomba, un sistema de joc molt agosarat i una generositat en l’esforç que ha regalat a l’afició partits memorables. L’ascens a Primera Divisió ja no és un somni. L’equip s’ha encimbellat al segon lloc de la Segona A, en una posició d’ascens directe, a falta de cinc partits. Les bones vibracions de l’equip i l’afició han escampat el convenciment que aquest és l’any del Girona, que va com un coet cap a Primera. Tres jugadors de casa -la perla del planter, Pere Pons, i els sòlids i batalladors migcampistes Eloi Amagat i Àlex Granell- analitzen el bon moment de l’equip i en donen les claus.

Confiança brutal

“Abans de saltar al camp d’una altra ciutat, de vegades ens mirem al vestidor amb el convenciment absolut que guanyarem. Tenim una confiança brutal”, explica Eloi Amagat. Pere Pons, amb l’ambició que potser neix en la inconsciència de la joventut, mai no dóna per bo un empat. Fa molt temps que l’equip va començar a notar que aquest any podrien aspirar a tot, fins i tot molt abans que la premsa gosés parlar-ne, fent cas a la prudència que reclamava l’entrenador. Començar la temporada amb bons resultats els va ajudar a fonamentar la confiança.

“Els joves sabem que ens hi juguem el futur. Anem a totes a cada jugada. El somni de qualsevol jugador és arribar a Primera i veiem que ho tenim a tocar”, diu Pons. “Ningú no estalvia esforços. Celebrem les victòries al vestidor amb una gran alegria, però al mateix temps ens notem destrossats, perquè deixem al camp fins a l’última gota de suor. Aquest equip corre molt i té molta gana”, reconeix Amagat.

“Amb en Pons i en Granell tenim una complicitat al mig del camp que no he trobat en cap altre equip on he jugat. Saps que on tu no arribis, hi arribarà el company”, explica Àlex Granell, que fa extensiva aquesta bona entesa a tot l’equip. “Em conec les seves reaccions. Sé que si salto en una direcció, ell anirà cap a l’altra”, corrobora Pere Pons. I afegeix: “En altres equips sempre n’hi ha un de més passota a l’hora de defensar. En aquest equip no n’hi ha cap”. Granell diu que no es poden trobar gaires vestidors on “jugadors amb anys i galons al món del futbol facin costat als joves”. Pere Pons posa sobre la taula un altre element: “És un grup sense grans egos”. El fet de no cobrar algunes mensualitats va afectar negativament el rendiment, però lluny de sembrar la discòrdia va cohesionar més l’equip.

Un sistema agosarat

El Girona FC no juga amb cinc defenses, sinó amb tres centrals i dos carrilers que són més extrems que laterals. “Som valents, descarats; tant que de vegades descuidem una mica l’esquena”, comenta Granell. Aquest sistema s’adapta molt bé al camp contrari, on han aconseguit un rècord de victòries. Pons explica: “Juguem amb molta intensitat les segones jugades, quan robem pilotes al mig del camp. Els equips volen treure la pilota amb toc i és quan els fem mal”. Cal també no oblidar la solidesa en defensa, la seguretat d’un porter com Becerra, les jugades d’estratègia i la inusual xifra golejadora de la línia defensiva, que entra amb força a rematar i xuta amb precisió i potència des de fora de l’àrea. “Crec que ara hi ha pocs equips tant de Primera com de Segona que xutin tant des de fora de l’àrea com nosaltres”, diu Pere Pons. Segons els jugadors, l’entrenador no ha mirat mai edats ni noms, sinó rendiments. Els joves, per tant, han tingut les seves oportunitats.

Una afició que creix

“L’afició de Girona és tímida. Sempre ens ha costat anar al futbol o al bàsquet, però l’estem despertant a base de bon futbol”, reflexiona el gironí Eloi Amagat. Pere Pons està astorat pel canvi: “Al·lucinava amb el públic fent l’onada en l’últim partit de Montilivi. No ho havia vist mai”. L’afició tranquil·la, segons Amagat, té una cosa bona: “Allibera el jugador de la pressió, no sent el rum-rum de la grada quan comet una errada”. Aquesta comoditat la noten, segons Pons, alguns jugadors arribats d’altres equips, que s’adonen que “l’afició no és tan criticaire ni la premsa local tan agressiva”. El bon joc del Girona està arrossegant joves seguidors. “S’està creant una afició jove. De vegades és la mainada que porta els pares i després s’hi acaben enganxant”, afirma Pere Pons. Amagat reconeix que mantenen “aquella afició petita però fidel, amb avis que no fallaven mai, fes fred o calor, però el club ha sabut connectar amb els joves”. Pel que fa a l’efecte pervers del Barça, aclareix: “Ser del millor equip del món és compatible amb ser del Girona”.

Una plantilla de primera

Els jugadors creuen que ningú no s’ha de tornar boig si arriba l’anhelat ascens. Granell és molt clar sobre això: “Ens haurem guanyat el crèdit per competir a Primera. La nostra ambició seria encara més gran. El que crec que no es pot fer és esbandir mitja plantilla i firmar només pel nom. Evidentment que caldria el reforç de jugadors amb experiència a la categoria, però seria bo que els ingressos s’utilitzin per donar al club l’estabilitat econòmica que no ha tingut fins ara”. Es calcula que els drets televisius podrien superar els 22 milions d’euros. Pons també creu que “s’hauria de mantenir la base”.

El Girona FC afronta ara cinc finals. L’afició, que diumenge omplirà un cop més l’estadi de Montilivi per rebre el Saragossa, no vol baixar de l’onada.