Invisibilitzacions
LA QUEIXA MÉS SENTIDA després del pregó de la Mercè ha sigut que els referents culturals en català, i la llengua mateixa, hi fossin tan migrats i encoberts que els havies de buscar amb lupa. No era culpa de Pérez Andújar, a ell li van encarregar un pregó i va aprofitar-ho per defensar el que va semblar-li, com hauria fet jo mateix. Si va trobar més necessari reivindicar el còmic barceloní que l’idioma català, no hi ha en absolut res a dir.
Ara hi pensava, per un petit incident que va passar abans-d’ahir, també a Barcelona. Després de fer una conferència al Cercle d’Economia, Ximo Puig va tenir per un moment una actitud gens habitual. Acabava de fer una declaració en català i una periodista va demanar-li: “ En castellano ”. No pas “¿Puede repetirlo en castellano? ” o “ En castellano, por favor ”. Potser la periodista tenia pressa, però això és igual. “ En castellano ”. El president la mira, rumia una mica i després li contesta: “ Pero es que el valenciano o el catalán también es una lengua española, no? ” La periodista, somrient, fa que sí amb el cap, però no és el seu problema, per tant no en fa cap cas i li recorda la pregunta que vol que li contesti en castellà.
No em sona d’haver vist abans una reacció així per part d’un polític catalanoparlant. Fa dècades que els nostres polítics, davant dels mitjans espanyols, en el millor dels casos fan les declaracions primer en català i, després, en castellà per a tot Espanya, inclosa Catalunya.
No és cap minúcia. Es diu que el pitjor menyspreu a algú és ignorar-lo, i la paraula tècnica que es fa servir és invisibilització. Invisibilitzar un problema és d’una efectivitat devastadora. És per invisibilitzar-lo que el català no es permet al Congrés de Diputats i s’impedeix a Europa, i és per això mateix que no se’l sent a ràdios i televisions públiques o privades estatals, per no parlar dels diaris que, tenint lectors aquí, s’obliden de les traduccions de llibres al català, etcètera, etcètera, etcètera.
No sóc de carregar a ningú responsabilitats que no demana. Ara bé, a un polític amb consciència de la invisibilització del nostre idioma, a un polític a qui li preocupi l’estat, l’evolució i la protecció del català i que se’n queixi als discursos, ¿seria demanar-li massa que les declaracions als mitjans espanyols les fes només en català? Seria una política efectiva de normalització lingüística, barata i sobretot dignificant, clara i tranquil·litzadora. Perquè si hi ha una independència autèntica és la cultural, i si hi ha una invisibilització que ha triomfat és la que tu mateix t’apliques.
