Joan Vergés i Pineda: “El poder que s’atribuïa a les bruixes aterria els poderosos de l’època”

Des que es va jubilar com a mestre, Joan Vergés i Pineda (Figueres, 1947) ha publicat cada any un llibre de literatura novel·lada amb contingut històric contrastat a partir de les seves investigacions. Ja en té vuit, i a l’últim se centra en la persecució de què van ser objecte les bruixes i els heretges per part de la Inquisició entre els segles XVI i principis del XIX en diverses poblacions del nord de l’Alt Empordà. Amb Bruixes i inquisidors al peu de l’Albera (autoeditat, 2018), Vergés ha investigat a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. Actualment està treballant sobre els empordanesos que van morir als camps de concentració nazis.

¿La Inquisició va castigar gaire gent a la zona de l’Albera, en els segles que ha treballat vostè?

Aquí no gaire. Els furs catalans eren un fre per a la Inquisició espanyola i s’hi havia de mirar molt perquè era un fre real. Pels documents que he analitzat, que comprenen uns 150 anys, he trobat 14 persones jutjades, entre les quals Joana Salaverda, una bruixa d’Espolla. He estudiat sobretot la zona de Figueres, Peralada i Castelló d’Empúries, i casos puntuals de Capmany, Espolla, Sant Climent Sescebes, Sant Llorenç de la Muga i Llançà. També alguns del Rosselló i del Vallespir, i m’he fixat en Elna, que és on més es va centrar la Inquisició.

Què es considerava que era una bruixa?

La imatge d’una bruixa com una dona gran, de mala cara i que vivia sola, és la que ha sortit de les males llengües i del poder. Segons les estadístiques que he analitzat, el 70% de les bruixes no passaven dels 30 anys i no necessàriament estaven soles. La bruixa d’Espolla, Joana Salaverda, estava casada i tenia fills, i això era normal. Eren remeieres o trementinaires, persones que tota la vida havien fet una feina per a la comunitat com ara ajudar en els parts. Els metges tenien certs dubtes a posar les mans sobre dones que havien d’atendre i es donava per entès que aquesta feina la feien aquestes dones. A la noblesa, els terratinents i l’església, que eren el poder, no els agradaven perquè no les controlaven. Però alhora els servien com a revulsiu per acostar la gent cap a la gran família que era el ramat catòlic.

¿Les bruixes eren l’ase dels cops?

Imaginem la feina d’un capellà en aquella època: resar perquè plogués o perquè els alliberés d’una malura com ara el tifus. L’església demanava als fidels que amb les seves oracions i les seves almoines ajudessin a fer desaparèixer aquestes malures que anaven contra la comunitat. ¿I les bruixes què feien? Pel que es deia, tot el contrari. I si a una família se li moria un fill, ¿a qui se li havia de carregar aquesta gran desgràcia? Les persones més a mà eren les bruixes, que influïen en la comunitat per poder fer mal a la gent.

¿Feien por al poder?

Que les bruixes fessin volar una escombra avui no s’ho creu ningú, però en aquella època era creïble. I el poder, que li agradava molt controlar les bruixes, estava damunt la Inquisició perquè els informés puntualment dels avenços que hi podia haver en el camp de la investigació. Hi havia membres de la Inquisició que veien perfectament factible que algunes d’aquestes dones poguessin volar. Imagina’t, el poder pressionat per dones que tenen el poder de volar o fer volar una escombra. Que algú tingués molt més poder que no pas ells era terrorífic. Per això la reialesa i la noblesa volien estar sempre al dia, i feien fer dictàmens als assessors de la cort. I quan els en donaven algun que deixava oberta la possibilitat que això pogués ser cert, estaven aterrits. Per tant, hi volien estar al damunt i, si convenia, treure-se-les de sobre. I els judicis i la Inquisició eren una bona manera de fer-ho legalment.

¿A qui més ajudava a treure’s de sobre la Inquisició?

Als homosexuals, als que es casaven dues vegades o als que s’enamoraven d’animals. Els enviaven a galeres, que era una pena de mort encoberta. Els condemnaven a cinc, set o nou anys, que era el més corrent, però ningú no en resistia més de tres. Hi ha el cas d’un que es va enamorar de la burra i va haver d’anar a Roma a peu perquè el perdonessin, i portar certificats que ho demostressin. La Inquisició va considerar que com que la burra no era seva, el seu pecat era ocasional.

¿Els acusats tenien dret a la defensa?

L’advocat en aquell temps només era per reconduir la situació i convèncer l’acusat que havia de col·laborar amb la Inquisició, no per demostrar la seva innocència, que això ja estava descartat, sinó perquè la pena fos més ben aplicada, diguem-ne. Però l’objectiu de l’advocat no era demostrar mai la innocència, sinó arribar a un acord i que se’l pogués castigar menys durament. Normalment, si acceptava la seva culpabilitat mai se’l cremava, se’l penjava. I si se l’arribava a cremar, era una vegada mort.

Això que explica sí que és terrorífic.

Les sentències mai eren per unanimitat, sempre hi havia una majoria que es decantava no cap a la innocència -perquè una persona culpabilitzada mai era considerada innocent-, sinó per veure quin grau de culpabilitat tenia. Normalment, quan no es veia clar, es deixava la sentència en suspens i així no se’l condemnava. Allò quedava obert i mai més es tornava a revisar a menys que no hi hagués una ingerència o que s’hagués descobert alguna nova prova. Però, pel que he vist, ja no es tornaven a obrir aquests casos.

Ara treballa en un llibre sobre els empordanesos que van anar als camps nazis. Hi ha el llibre de Montserrat Roig.

Montserrat Roig va fer un treball esplèndid, però en el cas dels empordanesos no va anar al darrere de cap família preguntant què va fer aquest o què va fer aquell. Jo voldria aportar testimonis dels quals ningú sap res. Es diu que hi van morir 160 empordanesos. Però no m’interessen tant les dades com els testimonis d’aquesta gent, també dels que van tornar. Crec que arribo tard, però intentaré recuperar tot el que pugui.