JOANJO BOSK: “Mai m’he pres el rock com una religió, m’he pres la música com un aprenentatge”

Va començar com a cantant i lletrista de Zulo, un grup empordanès de rock dur de trajectòria curta però destacada en l’escena musical gironina dels anys noranta. Posteriorment va passar al grup de metal Àspid fins al 2004, quan va canviar de registre i va començar la seva carrera en solitari. Des d’aleshores, Joanjo Bosk (Figueres, 1976) ha enregistrat cinc discos, com Después de todo, una obra introspectiva, ha versionat clàssics de la Nova Cançó amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà a Cançons de la Cançó ; ha cantat poetes a En el temple del vent, considerat uns dels millors discos del 2010 per la revista Enderrock ; va homenatjar Elisabeth Eidenbenz a Cançó per Elna, i va continuar abordant la memòria històrica amb Figueres-Gernika, que va sortir a finals de l’any passat. Bosk, a qui li agrada definir-se com a fill d’obrers catalans i jornalers del camp andalús pels orígens dels seus pares, prepara el sisè treball en solitari, que sortirà del concert que va fer fa un parell de setmanes al Teatre de Bescanó, i el mes vinent presentarà un nou grup, Vaques Sagrades, que vol fer un tribut al rock dur de la península Ibèrica.

Com va anar la gravació del disc en directe?

Molt bé. Vam fer dues parts, una més acústica, que representa el que he fet els últims anys, i una altra de més elèctrica, de cançons de l’etapa anterior. El disc compto que sortirà a finals d’any o principis del vinent.

Musicalment ha passat de grups de rock dur a orquestres filharmòniques i de cambra.

L’experiència amb orquestres va ser fantàstica, sobretot per a un cantant que ve del hard rock. La força d’una filharmònica no té res a envejar a la d’una banda de rock’n’roll. Va ser una experiència molt enriquidora i no descarto tornar-hi. A qui em va seguir i va veure les aportacions que feia als grups on era, no li estranyarà gaire. A més, és un canvi natural, després d’un excés de distorsió tens necessitat de fer coses més tranquil·les. No m’he pres mai el rock com una religió, m’he pres la música com un aprenentatge, i no he tingut cap problema a experimentar i canviar de registre. Mantenint la coherència, perquè sempre hi ha una coherència de fons. A prop de la independència artística i de no sotmetre’m a gaires dictats del mercat a l’hora de crear.

Per ara està presentant Figueres-Gernika. Per què ha dedicat un disc a aquestes dues ciutats?

Aquest disc ve a ser una segona part de Cançó per Elna, en què tracto el tema de l’exili però faig una inversió en el temps. Em centro en els bombardejos feixistes sobre Figueres del 1938 i el 1939. No sé si és agosarat dir que Figueres va ser la Gernika catalana, crec que l’Enric Pujol [historiador] ho va escriure en algun article, però en qualsevol cas, per les divuit vegades que va ser bombardejada, per la quantitat de gent del món de la política i de la cultura que hi va passar en el seu camí a l’exili, crec que no ha sigut tractada com es mereix. Faig un paral·lelisme amb Gernika com a símbol de la crueltat de la guerra. El disc sorgeix del repte de buscar inspiració artística i un punt de bellesa a partir de fets negatius com la destrucció. I el resultat s’aproxima al que imaginava.

En el CD hi incorpora tres articles d’historiadors.

En principi aquest disc tenia la vocació de ser un llibre CD. Per qüestions que no vénen al cas no va poder ser, però jo volia que tingués aquest paper didàctic de difusió de la història. Les cançons són una via, i la investigació i opinió històrica n’és una altra. Senzillament vaig voler donar una mica més de fons al disc amb aquests articles.

¿Sempre ha volgut donar un fons polític i social a les seves lletres?

Sí, entenc que per als cantautors o cantants -que a mi m’agrada més que cantautor- la música és un vehicle per expressar idees i emocions, i seria un contrasentit que no poguéssim expressar idees polítiques. Política ho és tot i les meves cançons també tenen un component de política poètica, que m’agrada dir-ne. És la que beu de les fonts de la utopia. La que no renuncia al noble ideal de construir una societat igualitària, lliure, tan lliure com igualitària. I les meves eines de treball són la guitarra, el micro i la veu.

La seva implicació política no es queda només en les lletres de les cançons. A les pròximes eleccions municipals es presentarà en una candidatura a Figueres.

M’havia implicat en política des del vessant social. Vinc de l’associacionisme, del moviment antimilitarista, del sindicalisme llibertari, del moviment okupa. Vaig ser insubmís, jutjat i inhabilitat. Després vaig passar deu anys ben desconnectat i el revulsiu que m’ha fet aixecar del sofà, políticament parlant, és el renaixement de les lluites socials, i un projecte que m’engresca és el que té la CUP.

També hi ha el procés que viu el país.

Sí. Amb totes les contradiccions que pugui tenir, crec que l’aspiració d’una nació oprimida a esdevenir estat i a esdevenir independent és una aspiració que des d’una òptica d’esquerres s’hauria d’assumir amb total normalitat. Des d’un vessant molt poc nacionalista o gairebé gens, jo l’assumeixo. Fins i tot des de postulats llibertaris no hauria de ser contradictori. El procés és engrescador. La proclamació d’una república obre les possibilitats a canvis més profunds i des de l’esquerra intentarem aprofitar aquestes possibilitats.

No tothom ho veu així des de l’anarcosindicalisme.

Històricament sempre hi ha hagut un sector que ha assumit amb massa naturalitat les fronteres estatals espanyoles imposades. En canvi, els partidaris del que jo en dic nacionalismes de resistència no han estat ben vistos. Sóc independentista perquè sóc d’esquerres i sóc d’esquerres perquè sóc independentista. Són dues cares de la mateixa moneda i no tinc per què triar.