25/12/2015

Paco Abril: “Si als homes els dónes l’oportunitat de cuidar els fills ho fan, i ho fan molt bé”

4 min
PACO ABRIL: “Si als homes els dónes l’oportunitat de cuidar els fills ho fan, i ho fan molt bé”

Al costat de les dones que lluiten per defensar els seus drets i eliminar la discriminació per raó de gènere, hi ha homes que han fet seva la causa feminista i la defensen i exerceixen en la seva vida quotidiana, i alhora la promouen des de l’activisme social. Un d’ells és Paco Abril, professor de la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona (UdG) i president de l’Associació Homes Igualitaris (AHIGE), una organització que defensa que el moviment social d’homes compromesos amb el feminisme és essencial per afavorir un canvi en la població masculina cap a postures més igualitàries i menys sexistes. Autor de nombrosos estudis sobre les relacions de gènere, Abril ha escrit, amb altres especialistes, el llibre Padres y madres corresponsables. Una utopía real (La Catarata), on s’analitza l’emergència d’un nou model de pare compromès amb la cura dels fills i amb uns ideals igualitaris que s’esforça a posar en pràctica, tot i que la societat no l’hi posi fàcil.

¿El pare coresponsable és una utopia real, com diu el títol del llibre?

El llibre parteix d’una paradoxa: els joves s’identifiquen cada dia més amb els valors igualitaris i, en canvi, quan conviuen en parella tendeixen a reproduir un model tradicional en el repartiment de tasques, desigual i sexista, cosa que s’aguditza amb l’arribada del primer fill. Hi ha una contradicció entre els ideals i la pràctica, perquè la societat i les lleis no afavoreixen que es posin en pràctica els ideals.

¿Amb permisos igualitaris per maternitat i paternitat hi hauria més pares compromesos?

Seria absolutament revolucionari. Ho han fet a Islàndia, el model en què s’emmirallen els països nòrdics. Un permís de maternitat amb poques possibilitats de compartir-lo amb l’home és un obstacle per aconseguir la igualtat, perquè els empresaris preferiran contractar un home que una dona en edat fèrtil, i perquè si no dónes dret als pares a un permís laboral per cuidar els seus fills els estàs dient que no es comprometin a cuidar-los, amb la qual cosa estàs afavorint un model de relacions tradicional. La igualtat en els permisos dóna el missatge que la maternitat no és un obstacle per a les empreses, i que l’home té dret a participar en la cura, de la mateixa manera que el nen té dret a un pare i una mare.

Aquí la mare pot transferir a la seva parella part de les seves setmanes de baixa, però a la pràctica encara són pocs els homes que s’acullen a aquest dret.

Hi ha molta pressió social perquè siguin les mares les que es dediquin més als fills. En una de les parelles que vam analitzar en l’estudi del qual parteix el llibre, ella era una executiva que guanyava molts diners, i ell era comercial. Quan va arribar la filla el pare ho tenia més fàcil per cuidar-la i va dedicar-hi més temps, però la mare se sentia culpable, no pel fet de no estar amb la filla, sinó per la pressió social que patia per si no se la considerava una bona mare. Als homes, en canvi, no se’ls considera mals pares si no estan tant amb els seus fills i se centren més en el paper de proveïdors econòmics de la llar. Això ha de canviar.

La crisi, que ha deixat molts homes a l’atur mentre les dones continuaven treballant, ¿ha ajudat a generar pares compromesos?

En el nostre estudi hem vist que en aquest nou model de pares compromesos i igualitaris hi ha els que ho són per vocació, és a dir, que quan esperaven el fill ja feien plans de com s’implicarien en la seva cura, però també hem vist pares compromesos per necessitat. Són els que han perdut la feina i, en canvi, la seva parella la conserva, de manera que en néixer el fill, sense voler-ho ells, s’han vist amb l’obligació de cuidar els fills en solitari.

Tot i que s’hi han vist obligats, ¿acaben sent bons pares?

Tot i passar per un moment sense feina ni ingressos, han valorat aquesta situació com una oportunitat per estar amb els seus fills i establir-hi un vincle. No tenien previst implicar-se al cent per cent en la cura dels fills però ho acaben fent i molt bé. Això és important perquè demostra que si als homes els dónes l’oportunitat per cuidar l’aprofiten, i ho fan molt bé. Ho demostren diversos estudis.

¿Com se’n beneficien, els fills, d’aquests nous pares compromesos?

Participo en molts tallers amb joves i preguntant quin pare tenen veig que predomina el pare absent, que treballa i ha desaparegut en la criança, en la connexió amb els fills. Als joves ja els agradaria tenir un pare més implicat des del punt de vista emocional. I des del punt de vista del repartiment més igualitari, també és revolucionària la presència d’un pare compromès, perquè els fills s’emmirallen en el que han viscut en els seus pares. Si veuen que entre els dos es reparteixen la feina no remunerada, en principi reproduiran aquest model amb els seus fills. En aquest sentit, estarem canviant models. Passaríem del model tradicional al model igualitari. I la igualtat és bona per als fills, la parella i la societat.

¿Amb més polítiques igualitàries s’aconseguiria eradicar la violència de gènere de la nostra societat?

Hi ha estudis al nord d’Europa, com els del sociòleg noruec Oystein Holter, que demostren que a les llars més igualitàries hi ha menys violència, i també més felicitat. Per tant, sí que hi ha connexió entre igualtat i menys violència. I és lògic, perquè la violència de gènere és un tema estructural que passa pel masclisme, per una societat on els homes no només dominen, sinó que sustenten aquesta dominació en la violència en tots els sentits, no només física.

Segons un estudi, un de cada deu joves creu que les dones han de treballar fora de casa només si és imprescindible. No és sorprenent?

Ens sorprèn perquè portem 50 anys de lluita per la igualtat i a les portes del 2016 els joves haurien de pensar en termes de societat igualitària. Però els joves són un reflex de la societat, i la societat que tenim és desigual en molts aspectes.