Història
Comarques Gironines 13/10/2021

Primo de Rivera va empresonar més de 100 regidors gironins adherits a una proclama nacionalista

El càstig als edils per combatre el catalanisme té paral·lelismes amb la repressió actual

3 min
L'antiga presó de Girona, a principis del segle XX.

GironaPodria semblar de temps recents, però la declaració que el CADCI (Centre Autonomista de Dependents de la Indústria i el Comerç) va trametre als ajuntaments de Catalunya perquè s’hi adherissin, no ho era: “Proclamem el fet de Catalunya-Nació. Reclamem per a la Nació Catalana el dret a regir-se per un govern propi. Declarem la voluntat del nostre poble a ajudar a la immediata institució d’aquest govern, el qual ha de conduir la Nació catalana a complir els seus destins en la història dels pobles”. Era la tardor de l’any 1922, i el vell sistema de la Restauració, presidit per Alfons XIII i uns governs ineptes, feia aigües per molts costats. Segons Manuel Lladonosa, el manifest va rebre el suport d’un 60% dels ajuntaments, els quals representaven un 75% del cens de Catalunya.

Un govern tirànic

Per resoldre la crisi estructural que afectava l’Estat, el setembre del 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop de força amb el vistiplau de la burgesia catalana, la qual pensava treure profit de l’autoritarisme militar. Els homes de la Lliga s’equivocaren de ple, perquè Primo de Rivera i els seus adjunts es llançaren de seguida contra la cultura catalana, el regionalisme i les reivindicacions nacionals. Tancament de locals i entitats, repressió generalitzada i desvertebració institucional van estar a l’ordre del dia. Per això Josep Pla va poder afirmar que, a Catalunya, la dictadura “fou un govern minuciosament i implacablement tirànic servit per personatges sinistres”.

Entre les diverses mesures per combatre el catalanisme, la dictadura va mirar enrere i castigà les corporacions locals que s’havien adherit a la proclama del CADCI de l’any anterior, considerada delictiva i extravagant. A final del mes de desembre del 1923, una munió de regidors i alcaldes de més de cent ajuntaments de Catalunya hagueren d’ingressar entre reixes, per ordre de la justícia militar i considerats processats. De fet eren exregidors, perquè el nou règim cessà totes les corporacions existents i les substituí per uns administradors nomenats per un procediment no democràtic.

L'edifici de Girona que va servir com a presó antigament, en l'actualitat.

Persones honorables

El nombre d’empresonats a Girona superà el centenar. N’hi havia d’Anglès, Amer, Banyoles, Begur, Blanes, Castelló d’Empúries, la Cellera, Figueres, Llagostera, Olot, Palamós, la Pera, Santa Coloma de Farners, Sant Feliu de Guíxols, Torroella de Montgrí... De la ciutat de Girona van conèixer els murs de càstig personatges tan coneguts com el metge Francesc Coll Turbau, l’arquitecte Rafael Masó Valentí, el periodista Darius Rahola, els advocats Albert de Quintana Serra i Joaquim de Camps i Arboix, el farmacèutic Ramon de Llobet de Pastors, els industrials Rafael Varderi Solà i Joaquim Tordera Girbau, i el comerciant Josep Calvet Ruhí. D’Olot s’hi congregaren persones honorables com l’hisendat Francesc Vayreda, el farmacèutic Antoni de Bolòs, l’advocat Joan Capdevila, els comerciants Ramon Aubert, Ramon Sargatal, Joan Pau i Joan Vilanova, l’obrer Enric Corominas... De Figueres, Vicenç Ros, Marià Pujulà, Santiago Massot, Josep M. Junyer, Felip Llonch, Antoni Costa, Fidel Dalmau, Rafael Rovira i Bru Geli.

Els uns eren representants de la Lliga Regionalista, d’altres d’Acció Catalana o del republicanisme, és a dir, representants dels diversos corrents catalanistes i nacionalistes, de la dreta, el centre i l’esquerra, elegits democràticament al seu dia.

Vi i tabac per als presos

Un dels engarjolats, Albert de Quintana, va explicar que la presó era tètrica, humida i freda, però que els bons ciutadans de Girona els ajudaren: “Ens ompliren d’obsequis, vins exquisits i tabacs, que passaren a les nostres mans després d’haver pogut aconseguir rompre per un cap la tela metàl·lica que hi havia existent a la doble reixa de la presó”. L’edifici, situat a la part alta de la ciutat, al costat del Seminari Diocesà, vessà de retinguts amb aquest ingrés extraordinari.

Es donà la paradoxa que la proposta del CADCI havia estat votada per les corporacions locals quan Primo de Rivera era capità general de Catalunya. Aleshores no va moure res per sancionar els qui havien aprovat la moció. Però la dictadura que encarnava el general andalús va voler escarmentar tot allò que considerava separatisme, moltes vegades confós amb una simple manifestació de cultura, i s’agafà a tot el que respirava catalanitat per reprimir-la. El decret del 18 de setembre del 1923 va establir que “serán juzgados por los Tribunales militares, a partir de la fecha de este decreto, los delitos contra la seguridad y unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto”.

El succés, com no podia ser altrament, va commoure l’opinió pública. Va haver-hi gent que es va moure, perquè considerava excessiva aquella mesura. El 3 de gener del 1924, per ordre del general Emilio Barrera, capità general de Catalunya, els exregidors van ser alliberats provisionalment. Molts amics els esperaren a la sortida de la presó. Havia estat un avís a navegants. La causa, finalment, fou sobreseguda a mitjan febrer. Recordar-la avui ens evoca paral·lelismes. 

stats