TORROELLA DE MONTGRÍStabat Mater és una pregària dedicada a Maria, la mare dolorosa que plora la crucifixió del seu fill Jesús. El text ha estat musicat per nombrosos compositors al llarg de la història, com Franz Joseph Haydn, Giuseppe Verdi o Antonio Vivaldi, que el 1712 va escriure una de les versions més cèlebres de l'oració. Aquesta obra del compositor italià va ser la peça central del concert que va oferir ahir divendres 18 de juliol el Soqquadro Italiano al Festival de Torroella de Montgrí.
El programa el formaven aquesta i altres obres del compositor, però es presentaven d’una forma completament diferent, atrevida i innovadora. En aquest espectacle titulat 'Stabat Mater – Vivaldi Project', la companyia italiana, formada pel cantant i ballarí Vicenzo Capezzuto i el dramaturg Claudio Borgianni, fusiona dansa i teatre amb la música de Vivaldi, totalment arranjada i transfigurada.
La música la interpretava un petit conjunt musical format per un clavicèmbal, contrabaix, percussió, saxòfon, clarinet baix i música electrònica, i en alguns moments, fins i tot un piano de joguina o una melòdica. Amb aquesta formació, doncs, la música de Vivaldi prenia certament una nova dimensió. Aquests músics acompanyaven la veu i el cos de Vicenzo Capezzuto: un contratenor amb una veu delicada i expressiva plena de matisos, i alhora un ballarí enèrgic que omplia tot l’escenari executant la coreografia de Mauro Bigonzzeti.
Capezzuto vestia colors blaus i jugava amb teles vermelles davant d’una llarga lona daurada. Blau, vermell i daurat: els tres colors amb els quals se sol representar la Verge Dolorosa. Tal com recità el ballarí, Massaccio pinta la crucifixió amb aquests tres tints; així transmet l’amor profund i incondicional de Crist, la desesperació de Maria Magdalena i l’inconsolable dolor de Maria. Emocions que expressa l’espectacle.
'Stabat Mater – Vivaldi Project' és una peça d’art total, una desconstrucció i descomposició del material de Vivaldi de la qual emergeix una nova obra ordenada i homogènia, moderna i transgressora, però que no perd l’aura i l’espiritualitat de l’original. Això posa de manifest que la música de Vivaldi, d’alguna manera, ja té en potència totes aquestes possibilitats artístiques, i demostra que totes les formes artístiques tenen una essència comuna que transcendeix qualsevol període, estil i llenguatge.
