El guano va ser el fertilitzant de moda a mitjans del segle XIX. Es va descobrir que tenia nivells alts de nitrogen i fòsfor. El guano és, bàsicament, l'acumulació massiva d'excrements de certes aus marines. Abunda a la costa del Pacífic i Llatinoamèrica. La seva explotació va crear tensions en els països productors (la guerra entre Bolívia, Perú i Xile, per exemple), però va ajudar a crear les bases de l'agricultura extensiva als EUA, França i el Regne Unit en un moment clau, quan Occident necessitava alimentar les ciutats, plenes d'obrers i artesans. No està gens malament per a una cosa que és tan sols caca d'ocell.
El guano va ajudar, doncs, a l'expansió de la Revolució Industrial, però també va propiciar allò que anomenen "imperialisme ianqui". El 1856 el Congrés de Washington va aprovar la Guano Islands Act, que autoritzava els ciutadans nord-americans a prendre possessió, pel morro, de qualsevol illa o escull amb dipòsits de guano. Es van reclamar més de cent illes al Pacífic i el Carib.
L'imperialisme nord-americà té l'origen en la doctrina del Destí Manifest (segons la qual els Estats Units tenen la missió divina d'expandir-se i estendre els seus valors arreu del món), però el seu fertilitzant va ser, curiosament, la merda de les gavines. El cas és que, ja fossin inspirades per Déu o pel costat fosc de la Força, les administracions nord-americanes van apostar per l'intervencionisme, amb un exèrcit omnipresent i una política exterior basada en la defensa dels seus interessos particulars a qualsevol racó del globus.
Des de McKinley fins a Bush, passant per Roosevelt, Nixon i Clinton, tots els presidents van seguir la mateixa política, que va culminar en la victòria en la Guerra Freda i l'assumpció del paper de gendarme planetari. I ara Obama anuncia al poble nord-americà (i al món sencer, de retruc) que ha arribat el moment d'ocupar-se de les coses de casa, de centrar-se "en la reconstrucció de la nació". "Hem gastat bilions de dòlars en una època de deute -afirma el president dels EUA-. Tenim l'obligació d'invertir en el recurs més gran d'Amèrica: la seva gent". Obama està anunciant una política menys intervencionista. Vol marxar de l'Iraq i de l'Afganistan i no vol sentir parlar de Líbia. Està convençut que és la recepta màgica per resoldre la crisi, però és una aposta arriscada.
L'intervencionisme va ser, en certa manera, l'única sortida dels EUA un cop derrotat el bloc comunista. El vencedor experimenta una gran angoixa quan no queden més terres per conquerir. L'Amèrica victoriosa, a més, va assumir el paper de gendarme mundial amb les butxaques buides. Sense enemics de la seva alçada, els EUA han lluitat els últims temps per ser la "potència imprescindible" (ho va dir el 1998 la secretària d'estat nord-americana, Madeleine Albright).
Intervencionisme necessari
Sovint es diu que les guerres les provoca el petroli, i és veritat, però resulta poc imaginatiu. L'intervencionisme ianqui és més complex. Amb una balança comercial deficitària, els EUA necessiten ingressar milions de dòlars diaris de l'exterior que s'inverteixen en Wall Street o en bons del tresor. Per això ha estat vital l'intervencionisme que promou una imatge de solvència i poder; una propaganda bèl·lica, sovint sanguinària i cínica, dissenyada per generar confiança en els inversors.
El problema ara és que el sistema financer necessita més inversió que mai i l'aïllacionisme no és atractiu per als corrents salvatges de capital que ronden el planeta. Una cosa és renunciar a la caca d'ocell i una altra, molt seriosa, renunciar a la condició de potència imprescindible.
