Són pragmàtics, tenaços i disciplinats i tenen, sobretot, una enorme capacitat de supervivència. Fundat el 1928 per Hassan al-Banna, prohibit des del 1954, reprimits amb mà de ferro per Mubàrak, els Germans Musulmans, l'organització islamista més influent del món, injuriada i temuda per igual, s'han assegut aquesta setmana a negociar amb Omar Suleiman el futur d'Egipte. Fa tot just un mes, hauria estat impensable.
La revolta de Tunísia ha trastocat el món àrab i la d'Egipte ha fet a miques dos grans mites: ni els Germans Musulmans són els únics capaços de treure masses al carrer, com ells pensaven, ni són tampoc l'única alternativa al règim pseudosecular que governa Egipte des de fa trenta anys, com aquest esgrimia. Com a tothom, la revolta popular va agafar-los a ells també despistats. No la van veure venir i un cop va arribar hi van tenir un perfil baix, segurament perquè en temien les conseqüències. Tindran, però, un paper clau en la transició: són el moviment opositor més gran i més organitzat al Partit Nacional Democràtic (PND) de Mubàrak.
Ni fustigar l'oposició pot justificar cap dictadura ni els Germans Musulmans són tan terribles com els pinten. Tot i que van recórrer a la violència, des dels 70 que hi van renunciar. Tot i que algun dels seus membres es van integrar a Al-Qaida (com Aiman al-Zauahiri), després de l'11-S la van condemnar. Tot i que aspiraven a fer d'Egipte un estat islàmic, amb el temps es van incorporar al joc democràtic.
Tampoc és una organització monolítica: hi conflueixen radicals, reformistes i conservadors. També hi conviuen tres generacions: líders veterans, de mitjana edat i una nova fornada digital que s'està modernitzant al ritme que ho fan les noves tecnologies.
Els tentacles dels Germans són llargs i s'estenen a la religió, l'activisme polític i el treball social. Al-Ikhuan al-Muslimin (en àrab) és present en sindicats i universitats i gestiona hospitals, bancs, empreses, fundacions i clubs socials. Il·legals però semitolerats, mantenen aliances amb els partits polítics legals des dels 80 i des del 1984 participen com a independents als comicis: a les legislatives dels 2000 van obtenir 17 diputats; a les del 2005, 88 (un 20% del total), i cap a les del 2010, perquè es van retirar després de la primera volta. Una de les grans incògnites és quin és el seu pes real: els experts calculen que tenen entre 100.000 i 300.000 seguidors i que en unes eleccions lliures podrien adjudicar-se un 30% dels sufragis. Mentrestant, tot és una especulació.
La revolta egípcia és unitària, l'enemic ha estat sempre comú. Seria simplificar molt les coses dividir els manifestants entre laics i islamistes. Ni els Germans Musulmans han reclamat la paternitat de les protestes ni al carrer ningú ha rebutjat que hi participin. Hi ha qui els creu molt radicals, però molts els consideren un moviment raonable capaç d'atreure els moderats i aïllar els violents. Israel és i serà el tema més espinós, però mentre no es demostri el contrari, els Germans Musulmans han fet compatible el seu programa amb la democràcia. La democràcia ha de fer el mateix camí si no vol deslegitimar la transició.
