ElisabethSabala: "El cos envelleix, però la ment acumula saviesa"

Elisabeth Sabala Abelló potser té més energia que quan va començar a pintar. Però, sobretot, té més saviesa. Comparteix experiències i vida amb F.M.G., un artista que, com ella, no concep viure sense crear. L'any que ve podrem veure una exposició antològica de tots dos als Tinglados de Tarragona.

Volies ser pintora de ben petita, oi?

El meu pare ens duia a museus, exposicions, galeries d'art, i va explicar-me que aquella gent vivia fent allò que tant m'agradava. I ho vaig tenir claríssim. Als deu anys vaig decidir que seria el meu ofici. Quan a l'escola Talita dibuixava i pintava, trobava la felicitat.

Com n'és d'important l'escola, oi?

Talita era l'escola més meravellosa del món. Allà m'entenien i donaven importància a les maries : el cant, la música, el dibuix. Comprendre les coses era fonamental! Però el meu pare va decidir que era millor una escola més rígida i ens va canviar a les monges: de dotze nens i nenes per classe a quaranta nenes, de tot en català a tot en castellà, de tenir unes professores comprensives a unes senyores disfressades que no estaven per orgues. Un xoc! Però vaig fer unes amigues extraordinàries, perquè quan el teu món s'ensorra trobes l'amistat que durarà tota la vida.

D'on treus la teva actitud sempre positiva?

La vida ens va donant cops. Hi ha qui se'n surt i qui s'ensorra. Penso que els cops em van enfortir. La meva gran patacada va ser quan el Iago, el meu marit, va morir d'accident als vint-i-tres anys. Érem molt joves i jo no tenia calculat que podíem morir. Així que vaig tenir clar que, menys la mort, tot té solució. L'has de buscar, i qualsevol cosa, per dura que sigui, té una part positiva. I si ets generós, hi ha una recompensa total.

Què et dóna la pintura?

La pintura m'ha ajudat a entendre'm i a entendre el món, tot i que encara no l'acabo d'entendre del tot. La meva pintura té aquest punt de lletjor que és la crua realitat. Visc al Raval durant més de vint anys i agafo com a model dones de cinquanta anys que no són un ideal de bellesa però que saben el que volen. I em demano: si aquesta dona no és rica, ni guapa, ni res, per què és feliç? Com s'ho ha fet?

I la resposta?

Quan vaig començar a pintar-les, jo tenia vint-i-tants anys. Ara tinc l'edat de les meves senyores i ho entenc tot! El cos ha envellit sense pietat però la ment va acumulant saviesa. La naturalesa és llesta: vas perdent la vista per no veure l'envelliment, però guanyes enteniment.

Convius des de fa trenta anys amb un altre artista, F.M.G.

Vaig coincidir amb el Fernando a Belles Arts. Era el millor! La seva obra tenia un color, una composició, una força! En Joan Hernández Pijuan sempre deia que no li faltava ni li sobrava res! Vam començar compartint estudi. Ens vam enamorar a través de la pintura i de sorprendre'ns dia a dia. I em segueix sorprenent.

Per exemple?

Ara fa un any ha començat a compondre cançons i a gravar-les. Forma part d'un procés que va de la mà de la seva pintura. Aquest treball es traduirà en una exposició de pintura amb cançons. Jo sempre havia pensat que, quan ets davant d'un quadre, la teva mirada està pendent de l'obra, però l'oïda queda lliure.

Per què us mudeu del Raval barceloní al delta de l'Ebre?

El barri es va convertir en Pakistan, els meus personatges, les meves dones, van començar a desaparèixer, van apujar els lloguers i ens van fer fora. Buscant un espai ampli, que ens permetés treballar les nostres obres de gran format, vam anar a parar al Delta. Va ser un cop de sort: gent acollidora, paisatges sensacionals i una llum única. També et diré que vam viure trenta anys en uns baixos, sense llum natural, i érem feliços. Però això és el paradís. I he retrobat les meves dones al poble!

Hi ha data per a l'antològica als Tinglados de Tarragona?

Està programada per al mes de setembre del 2012. És un projecte brutal. Són trenta anys pintant junts, cadascun amb la seva personalitat. Els Tinglados són l'espai ideal per a la nostra obra de gran format. Hem fet una selecció de vint peces i les enfrontarem. Es dirà Face to face .

La teva tieta és la poeta Montserrat Abelló. Què t'ha ensenyat?

M'ha fet lluitadora, m'ha ensenyat a no rendir-me. Té 93 anys i segueix amb el seu esperit jove. És la meva padrina i ens assemblem molt: ens sobra energia i ganes de pensar i de fer. Sempre ha tingut les idees tan clares! El que em deia em feia pensar. En el moment adequat sempre m'ha dit la frase adequada.

Com et veus a la seva edat?

Veient les meves tietes i la meva mare, veig que l'energia no s'acaba. S'acaba la física, però la mental, si l'has entrenat, creix.

El millor elogi que t'han fet mai?

A Mònaco vaig conèixer l'artista André Verdet, íntim amic de Picasso. Va escriure sobre la meva obra i em va dir: "Si Picasso hagués conegut la teva pintura, sens dubte, li hauria agradat" .